Alforja

Un indret que conserva molta història als seus carrers, ja que en el seu moment va ser centre d'una baronia de la qual es conserven molts vestigis.

El poble està situat a la vall del seu nom, que s'obre entre el cingle Roig i la muntanya del Mirador, al límit amb el Priorat, amb el qual es comunica pel coll d'Alforja. Fou centre d'una baronia i conserva vestigis de les muralles i el castell.

Història

Al terme d’Alforja s’han trobat diversos tallers de sílex, una sageta de coure, un sepulcre de fossa neolític al camí de les Hortes i restes d’una vil·la romana entre el Mas del Metge i la Venta. Es té notícia del nom del poble des del 1152, tot i que la carta de població és de sis anys més tard.

Se suposa que el poble prové d’una masia àrab en què s’haurien explotat mines d’argent, tot i que el desenvolupament urbà l’haurien impulsat estrictament els francs amb posterior construcció de fortificacions i castell.

Al segle XIII es constituí la baronia d’Alforja, formada per les Borges del Camp, Riudecols, les Irles, els Banys, els Diumenges o els Domenys, Cortiella, els Arcs, les Benes, les Voltes i Tascals i la mateixa vila. La comunitat jueva, documentada entre 1283 i 1393, era molt activa i amb relacions amb els calls de Valls i l’Aleixar. Al segle XIV hi havia a la vila joglars i músics, la qual cosa indicava una certa prosperitat del terme. El castell com a presó de la mitra en fets de 1314 dóna a entendre l’existència de la fortalesa. Des d’aquest castell, residència dels arquebisbes durant l’època medieval i que cal creure de bones dimensions, el rei Jaume II convocà el 1319 els prohoms de Tortosa per solucionar el problema provocat per la negativa del seu fill primogènit a casar-se. De les muralles subsistents encara en bona part el 1931, només en resta ara un portal i uns rastres mínims del castell. El 1645, Alforja es queixava dels maltractes ocasionats per la cavalleria i infanteria franceses que malmetien les collites i humiliaven els seus habitants. Al segle XVIII, el cultiu de l’avellaner agafà una gran empenta. La guerra del Francès repercutí a la vila amb una greu crisi econòmica. A la primera guerra civil del s. XIX, Alforja recolzà els absolutistes, la qual cosa els creà una forta derrota el 1822. El poble tingué un exèrcit i lloc de comandament dels malcontents al Camp.

Dins el terme actual d’Alforja hi ha els despoblats i antics llocs de Cortiella i els Domenys. Al Mas d’en Mestre, casa pairal del cap carlí del mateix nom, hi ha la capella de Santa Maria de Cortiella, qualificada, encara el 1952, com a parròquia d’ajuda.

Llocs d'interès

L’església

L’església parroquial de Sant Miquel porta data de 1637. És airosa i té un esvelt campanar visible a uns quants quilòmetres de distància. El museu de Reus conserva la bona taula de sant Miquel de l’anomenat Mestre d’Alforja, del segle XVI.

Els porxos

Els porxos donen a la població, junt amb el portal de la muralla, un aire d’imaginació medieval.

Les ermites

L'ermita de Sant Antoni de Pàdua, situada al peu del camí de Puigcerver, l'altra ermita d'Alforja, és del segle XVIII, enmig d'un paratge d'encant i ombrívol amb una bona font i lloc de sovintejades excursions.

El santuari de la Mare de Déu de Puigcerver

El que més crida l’atenció del santuari és el seu enclavament. L’edifici es troba al nord-oest del terme d’Alforja i llinda amb terres de Porrera (al Priorat) i Riudecols cap al costat anomenat les Valls de Cortiella. L’ermita es troba a 790 m d’alçada, lloc que mostra, de manera privilegiada, els relleus de serres com ara la de la Mussara o de Pàndols o com el mar retalla i s’endinsa en la costa tarragonina. A 500 m cap a l’oest del monument hi ha la Miranda, de 840 m d’alçada, el lloc més alt de la muntanya. De referències a l’ermita ja en trobem el 1227 a través de diversos llegats testamentaris. És al punt on s’alça, segons diu la llegenda, que els habitants d’Alforja s’adonaren d’unes resplendors que baixaven del cel, com si fossin llengües de foc, i que se situaven al bosc de Puigdarenes. En anar i veure de què es tractava, descobriren la imatge de la Mare de Déu que s’intentà baixar al poble, i tres vegades retornà al lloc on la descobriren. Fou així que es construí l’ermita al seu lloc actual. L’edifici s’engrandí a primeries del segle XVII (obres que s’acabaren el 1620), però patí els estralls de diverses guerres i es refeu al segle XIX.

Aquesta ermita, molt estimada a pobles propers com Riudecols, les Borges o Porrera, es presenta com un sol volum compacte. L’entrada al recinte es compon d’un arc de mig punt que esdevé un porxo on hi ha dos bancs. Les estances de la part baixa havien estat corrals i estables i avui són el menjador i el bar. Un cop a l’entrada, a la dreta hi havia el pis de l’ermità i cel·les i a l’esquerra un pati mig cobert amb una cisterna al centre; és en aquesta zona per on s’accedeix a l’interior del santuari. L’ermita té una sola nau, amb cor i un cambril al presbiteri amb les corresponents escales d’accés. També tingué un retaule construït el 1774 per l’escultor de Móra d’Ebre Josep Tomàs i que fou destruït el 1936. L’ermita es refeu a partir de 1939 i el 1940 es beneí la imatge actual; el retaule l’executà el reusenc Venanci Bonet. Joan Amades sospita que es tracta de la cristianització, amb l’advocació de la verge, d’un antic lloc de culte pagà, hipòtesi que confirmaria la tradició d’encendre imponents foguerades la nit de Sant Joan, davant de l’ermita, fins al final del segle XIX.

Les creus de terme

La ruta més coneguda per anar a Puigcerver, el camí anomenat camí de Cornudella o camí de Sant Antoni, té diverses creus que assenyalen el camí, com la de Formatge i la de Pedra.