“Quina sort tenim de ser pastors, eh, papa?”. Aquest va ser el comentari del fill de sis anys del Sergi Serra mentre pasturaven el seu ramat de cabres pels voltants del poble de Capafonts, a les Muntanyes de Prades. “Érem sols, no hi havia ningú més pels carrers i els camps, ni el soroll d’un cotxe” m’explica el Sergi. La Covid-19 ens havia tancat a casa a tots, excepte els professionals considerats com essencials, que continuaven treballant per assegurar la vida als altres. Curiosa aquesta societat que menysté i paga malament a bona part dels treballadors que més necessita. I malgrat això, incomptables mostres de generositat i solidaritat van anar sorgint arreu, fent digerible un panorama trist i desconcertant. La pandèmia ha mostrat amb contundent claredat la importància de tenir cura els uns dels altres, especialment en els moments difícils.
El Sergi va néixer a Reus, ara farà quaranta-set anys, i m’explica que de petit, quan anava al col·legi, la vista se li escapava cap a les muntanyes de la Mussara. Electricista de professió, ara fa vint anys que amb la seva dona, l’Eva Hortoneda, van decidir canviar completament de vida. Ella va deixar la professió d’infermera per passar a elaborar formatges i ell es va convertir en pastor. El seu somni de viure entre muntanyes es va fer realitat, i també el d’ella, de retornar al poble on havia nascut i del qual va marxar quan tenia onze anys. “Els meus pares ho van vendre tot i van baixar a Reus a guanyar-se la vida”.
Encara que no ens agradi admetre-ho, el nostre país no posa les coses fàcils a emprenedors com el Sergi i l’Eva. Més aviat el contrari. Per una economia dirigida a estalviar despeses i augmentar beneficis a qualsevol preu, els petits empresaris fan més nosa que servei. Un exemple: la seva granja continua sense estar connectada a la xarxa elèctrica malgrat la proximitat de la línia. El preu que els demana la companyia elèctrica és difícilment assumible per una petita explotació. En canvi, si haguessin muntat una macro granja de porcs, no hi hauria hagut problema.
Malauradament, la nostra administració no exerceix gaire de reequilibradora de les tendències del mercat. Al contrari, pel que fa a la burocràcia, per exemple, no només ha arribat a ser hiperbòlica, sinó que les normatives s’elaboren sense tindre en compte la realitat de les petites explotacions o de les particularitats de les àrees de muntanya. Per a molts, la càrrega s’arriba a fer pràcticament insuportable i resulta corrosiva de tan irracional. Sembla, tal volta, que l’excés de normativa estigui dirigida a evitar qualsevol mena de responsabilitat als gestors públics. El resultat és una administració cada cop menys operativa, obsessionada pels procediments, per controlar-ho tot, però que alhora menysté els resultats. Una administració cada vegada més allunyada de la seva raó de ser, el servei a la societat.
És probable que tots en siguem responsables. Que aquesta dèria col·lectiva de buscar sempre caps de turc, de no admetre que les coses no sempre surten com vols, que només qui no fa res no s’equivoca, ens hagi portat a tenir una administració covarda, espantada, que mira de protegir-se rere els papers. Hem acabat situant en el mateix pla els possibles errors de l’aprenentatge i de la innovació que la incompetència i la corrupció. Potser haurem de tornar a admetre que la vida és risc, que no es pot controlar tot, que ens cal confiar una mica més en els altres, cuidar els que treballen bé i acomiadar els aprofitats.
Tot i les dificultats, però, a base de molt treball i esforç, el Sergi i l’Eva van anar consolidant l’explotació, combinant la producció de formatges, alguns cabrits de carn i visites d’escolars i particulars. “El 2020 semblava que seria un any excel·lent, tan pel que fa a la producció de formatges com a les reserves que teníem de més d’una trentena d’escoles i particulars”, em comenta l’Eva. De cop i volta, però, tot es va ensorrar amb la covid-19 i el confinament.
Visites anul·lades, restaurant tancats i venda directa impossible. La hipoteca de la nova formatgeria va deixar-los sense poder dormir fins que, a través de les xarxes socials, va córrer la notícia de la seva situació. “El telèfon no parava de vibrar. En un dia vam rebre més de set-centes trucades”, m’explica el Sergi. La situació va capgirar-se de tal manera que, rere la incredulitat inicial i les llàgrimes d’emoció, va arribar l’aclaparament en adonar-se que no eren capaços d’atendre totes les peticions. “Volíem correspondre a tanta solidaritat i ens vam posar a treballar tant com vam poder i més”.
Des dels inicis de la formatgeria van optar per fer ells mateixos el repartiment: “Ens agrada conèixer i veure la cara de qui confia en nosaltres”. Durant la pandèmia van continuant servint personalment les comandes, malgrat que moltes empreses de missatgeria els van oferir els seus serveis. L’Eva, amb la furgoneta refrigerada, va encarregar-se de repartir per les cases els encàrrecs. “Vaig passar molta angúnia per la por a contagiar-me i contagiar els meus, però la solidaritat que vam rebre va ser increïble. Em vaig fer un fart de plorar quan s’obrien les portes de les cases i veia com la gent ens volia ajudar”, em confessa.
En Julio Grande Ibarra, un gran especialista en desenvolupament rural, em comentava que, si bé els ramaders es poden guanyar la vida, qualsevol entrebanc els deixa a la intempèrie. Sense subvencions les explotacions són inviables. Els preus són els mateixos des de fa dècades, mentre que les despeses i les incerteses augmenten any rere any. Jaume Montaner, ramader del Pirineu, en el documental “Pirineu, pagesia i paisatge davant el futur” ho explica així: “... sempre tenim una espasa de Dàmocles damunt el cap. Sembla que estàs bé i de cop i volta pots estar molt malament. Costa tan poc llençar per terra tot el que has construït durant tants anys...”.
El Sergi i l’Eva van aconseguir superar el repte de la pandèmia i, fins i tot, sortir-ne reforçats, però, una altra prova, encara més dura, els esperava. Durant la passada primavera van adonar-se que, tot i estar vacunades, la malaltia que més temen els pastors amb ramats de llet —l’agalaxia contagiosa— havia aconseguit colar-se entre les seves cabres. Tots els pastors amb qui van parlar els van recomanar el mateix, si volien sortir-se’n havien de sacrificar el ramat sencer.
La decisió no va ser fàcil, però el procés va ser duríssim. L’escorxador no podia absorbir tot el ramat a la vegada, i “baixar a la granja a donar menjar els animals que havies de sacrificar va ser horrible”. Mentre m’ho explica, al Sergi se li omplen els ulls de llàgrimes. “Durant setmanes vaig amagar-me de la gent. No volia que em preguntessin com em trobava”. El dol per la pèrdua dels animals no venia sol. Van haver d’afrontar que l’esperança de reprendre les visites se n’havia anat en orris i, encara més greu, que s’havien quedat sense llet per fer formatges. Molts ho haurien deixat córrer.
Novament, però, la solidaritat va aconseguir el que semblava impossible: un altre ramader els va oferir part de la seva llet per continuar amb la formatgeria i no perdre els clients. M’ho expliquen emocionats, conscients de l’enorme valor del gest. Les dificultats, però, no s’havien acabat. Els calia refer el ramat abans d’acabar l’any si no volien perdre les ajudes i fer-ho amb les millors garanties sanitàries. I això no és com canviar la bateria del mòbil.
Segons em diu, avui dia, les millors races de cabres de llet es troben a Andalusia, però no és gens fàcil trobar qui et vengui bones cries, ni allí ni enlloc. Els bons productors ja les tenen venudes d’un any per un altre. Efectivament, els primers contactes van resultar infructuosos, però el Sergi i l’Eva no es desanimen fàcilment, i van decidir baixar a parlar en persona amb ramaders andalusos.
.jpg)
La sort és pels qui la treballen, diuen, i van acabar trobant un dels millors criadors de raça Florida que, en conèixer-los i escoltar la seva història, va canviar de parer. Tot i tenir totes les cries reservades per uns grans productors de llet, va decidir que aquests altres clients podrien passar sense una cinquantena i esperar. “Va ser de pastor a pastor i no va voler cap paga i senyal, ho vam fer com abans, amb una encaixada de mans”. Tant l’Eva com el Sergi no deixen de fer elogis de com els van tractar els andalusos, la qual cosa em fa pensar en el perill de deixar que els tòpics i les generalitzacions arrelin de tal manera que ens condicionin el pensament.
Fa unes poques setmanes que cinquanta-tres noves i juganeres cabretes van arribar a Capafonts. Tot plegat sembla l’argument d’una pel·lícula pel Nadal. El darrer miracle, però, continua sent la tossuderia d’aquesta parella per guanyar-se la vida amb un petit ramat que surt a pasturar, és a dir, practicant la ramaderia extensiva. Un ramat d’una mida manejable que permet respectar l’entorn i respectar els animals. Com diu la Gemma Carbó, es tracta de recuperar i promoure formes de vida i pràctiques “culturalment sensates”.
Els experts no deixen d’alertar de la importància de la producció de proximitat i dels petits i mitjans productors locals. Com a geògraf, no em trec del cap els serveis ambientals i socials que aquests petits productors proveeixen al conjunt de la societat. El mercat no integra pas aquests serveis i a l’administració pública pràcticament encara no s’ha posat a fer-ho. Ells però, resisteixen. Ho repetiré tantes vegades com calgui: els necessitem. Són imprescindibles per gestionar el territori, per adaptar-nos a les condicions que ja comença a comportar l’emergència climàtica i per assegurar-nos el màxim possible el proveïment d’aliments.
Aquest és el darrer article de “Gent del Camp”, una sèrie elaborada mercès al suport del Consell Comarcal del Baix Camp. Han estat dotze mesos i dotze històries de pagesos, de productors d’aliments que estan canviant la manera de relacionar-se amb la terra, amb els animals, amb el menjar i amb la salut. Hem conegut pioners que fa anys van atrevir-se a pensar i actuar diferent i joves que aposten per un futur que ens permeti encaixar amb els límits biofísics del planeta.
La seva experiència demostra que la base de la innovació sovint es troba en la recuperació d’actituds més humils que facilitin poder treballar amb la natura i no contra ella. De vegades es tracta de recuperar o inspirar-se en el passat, però sumant-hi alhora tot el coneixement científic de com funcionen els ecosistemes, és a dir, allò que sustenta la vida al planeta. El Sergi, per exemple, és un convençut de l’agricultura regenerativa i ha pogut comprovar-ne els beneficis que aporta sembrant els camps que ajuden a alimentar el seu ramat.
Això em porta a pensar que faríem bé deixant de parlar d’agricultura i de ramaderia en genèric. Unes determinades pràctiques formen part dels enormes problemes climàtics i ambientals als quals ens enfrontem, mentre que altres són part de la solució. Comença a ser hora de prendre’ns més seriosament els impactes positius i negatius que generen els dos models agroalimentaris. Resulta urgent ajudar a la pagesia transitar d’un model a l’altre i aconseguir que els ajuts públics reflecteixin realment l’interès col·lectiu.
D’altra banda, les darreres vicissituds que han hagut de superar el Sergi i l’Eva em fan pensar en la importància de la cooperació i la solidaritat que destaquen els experts, davant els escenaris de futur. Reconec que una mirada a la història dels humans no facilita l’optimisme. Em ve al cap, però, un magnífic article del filòsof Santiago Alba Rico, on defensa que entremig d’una història plena de vileses, egoismes i avarícies, també s’hi escola la humanitat. Fins i tot en els moments de major desesperança, quan res sembla que importi, quan diries que tot s’acaba, sempre hi pots trobar algú —i solen ser les dones—que cuida a algú altre.
Potser és per això que el món dels humans continua sent habitable. Potser la generositat és, senzillament, la millor estratègia de supervivència que tenim com a espècie. A més —i d’això n’estic segur—, és la manera més efectiva de sentir-se bé en mig d’una existència que sovint ens aclapara. Quan escolto tot el que acaben de viure l’Eva i el Sergi, quan el veig com el Sergi tracta els seus gossos i les seves cabres, hi descobreixo actituds i valors que ens faran molta falta.
Al Baix Camp i arreu del país hi batega una nova manera d’entendre el camp, el paisatge i la ruralitat. Com és habitual, és la gent i els valors que defensen, la millor carta de presentació d’un territori.
Text i fotografies: Rafael López-Monné
Trobo al Miquel Àngel Nogués envoltat de noguers i recollint la collita d’enguany. La primera hora del matí daura l’herba sota els arbres. Ha estat dallada acuradament i això fa que l’entorn sembli més un jardí que un camp convencional. Parlem de les nous i m’explica que aquí es consideren un conreu minoritari, pràcticament residual. A ningú no li agrada ser “residual”. Ens estimem més ser singulars, oi? És clar que, vist des de la simple perspectiva de la producció, l’adjectiu resulta precís.
El comentari recorda les alertes que recentment he llegit sobre com està minvant la varietat de les produccions agrícoles del país. La lògica del mercat no és precisament afavoridora de la diversitat. En canvi, resulta pertorbador comprovar que la clau de la vida al planeta és precisament la diversitat. A Catalunya, en els deu darrers anys han desaparegut 6.800 finques agrícoles petites i mitjanes, mentre que bona part dels conreus actuals es concentren en produir cereal per alimentar bestiar per a carn. A més, la intensificació i homogeneïtzació dels cultius es calcula que ha provocat la pèrdua d’un 60% de la biodiversitat agrícola de tot el planeta. Les varietats autòctones, ben adaptades als territoris i als microclimes, han estat progressivament abandonades degut a la priorització dels rendiments productius.
El Miquel Àngel conrea noguers, ametllers, oliveres i avellaners. Les avellanes, em comenta, són el seu cultiu principal. Al Baix Camp, aquest fruit sec va arribar a ser una de les principals produccions agrícoles, fins que l’arribada de l’avellana turca al mercat europeu va desfermar una profunda crisi de la qual no s’ha acabat de recuperar. Continuen havent-hi camps, però molts, molts menys. Ara bé, els del Miquel Àngel són diferents de la majoria. Els seus no estan “nets”. Tal com passa amb els noguers, els avellaners tenen un bon tou d’herba a sota.
Fa anys que aquest pagès nascut a la Selva del Camp, conrea segons els principis de l’agricultura regenerativa. Em comenta que hi va arribar progressivament des de l’agricultura convencional. Uns problemes de salut el van portar a canviar el tipus d’alimentació i això va provocar el canvi. “Era una simple raó de coherència, no podia seguir conreant d’aquella manera; no em trobava a gust utilitzant tants productes químics al camp”.
.jpg)
M’explica que la transformació no va ser fàcil. D’entrada, els primers anys va patir una minva substancial en la producció. “Llavors no en sabíem prou” confessa. “Ens calia investigar, experimentar, en definitiva, aprendre a fer les coses d’una altra manera.” Això el va portar a interessar-se per l’agricultura biodinàmica i la regenerativa. Ambdues consideren la terra com l’element fonamental, com “la mare de tot”, i això el va convèncer. El Miquel Àngel m’explica que l’agricultura biodinàmica incorpora una visió espiritual i ritualista de la naturalesa, resultat dels principis de l’antroposofia de Rudolf Steiner.
En les seves paraules hi trobo respecte vers aquest món —que sembla que coneix bé—, però també el pes determinant del sentit de la realitat i la practicitat de l’agricultura regenerativa. Comenta que aquesta té una base sòlida i que s’anirà obrint camí, senzillament “perquè funciona”. “Practicant l'agricultura regenerativa, t'adones que treballes més en sintonia amb la vida i la naturalesa.”
Per evitar haver d’enfrontar-se tot sol a una nova manera de fer les coses, el Miquel Àngel es va aliar amb altres pioners i van crear el Grup d’Agricultura Regenerativa del Camp de Tarragona. “L’objectiu era reforçar-nos mútuament, compartir i replicar experiències”. “Fèiem cursos i ens formaven, però les tècniques eren tan noves, que sovint no acabaves d’entendre-les fins que les provaves.” Ara, després de deu anys treballant plenament amb la regenerativa, m’explica que aconsegueix rendiments de producció perfectament assimilables als de l’agricultura convencional, també amb l’avellana.
.jpg)
Això contrasta amb el reduït nombre de pagesos que al Camp de Tarragona conreen avellana en ecològic. Em comenta que, en general, els fa por que l’herba dificulti la recol·lecció i per això l’eliminen amb herbicida. En canvi, m’assegura que, dallant-la quan toca, la moderna maquinària és perfectament capaç de recollir-les, si bé, és veritat que es tarda una mica més: “una finca que el faries en deu dies, potser te’n costarà dotze”. M’assegura que l’absolut convenciment del balanç positiu del mètode regeneratiu fa que no li preocupin en absolut aquestes dues jornades.
Malgrat el que alguns puguin pensar, l’agricultura regenerativa no es basa a tornar al passat, sinó tot el contrari. Es tracta d’un model innovador que incorpora tot el coneixement científic acumulat fins avui sobre com funciona el sòl i com s’alimenten les plantes. Es tracta d’una agricultura altament avançada centrada a regenerar, estimular i mantenir la fertilitat i biodiversitat de la terra sense utilitzar fertilitzants de síntesi. S’explica que en una culleradeta de cafè de terra sana s’hi poden trobar més microbis que tots els éssers humans que habitem el planeta. En canvi, el model industrial —el considerat ara com el convencional—, certament, pot aconseguir altes productivitats, però l’ús de pesticides i fertilitzants sintètics provoquen l’aniquilació de la vida microbiana del sòl.
.jpg)
Experiències com les del Miquel Àngel poden fer pensar que l’agricultura regenerativa és una bona opció per aquells productors i consumidors més respectuosos amb el medi i els sistemes naturals. També és un fet que l'agricultura regenerativa permet que els pagesos siguin més autònoms i menys dependents dels productes de l’agroindústria. Ara bé, si fem cas als científics i investigadors, aquesta manera de concebre l’agricultura va molt més enllà. La gravetat de la crisi climàtica, juntament amb la de combustibles i la de biodiversitat, ho ha capgirat i accelerat tot. Són cada vegada més nombroses les veus que consideren que, de fet, constitueix l’única manera d’aconseguir una alimentació de proximitat, de qualitat i produïda de manera segura i sostenible.
Fa només uns mesos, a l’estiu del 2021, investigadors del CREAF (un dels centres d’investigació més reputats del país) van difondre els resultats d’un projecte dut a terme durant cinc anys, amb fons europeus i centrat a experimentar el model d’agricultura regenerativa en una finca abandonada. Els resultats són impressionants. D’entrada, mentre que a Espanya l’agricultura convencional és la responsable del 12% del CO2 que s’expulsa anualment, la regenerativa estalvia un 40% degut al fet de no utilitzar pesticides, ni fertilitzants químics i reduir la maquinària.
.jpg)
Però el més important que ha pogut constatar l’estudi és que els horts regeneratius són capaços d’emmagatzemar al voltant de 30 vegades més carboni atmosfèric a l’any que un de convencional. És a dir, si tota la superfície agrària i de pastures de Catalunya fes una transició cap al model regeneratiu, s’aconseguiria compensar completament les emissions de CO2 que emet l’agricultura del país.
Això no és tot, la investigació ha mostrat que, en només tres anys, la matèria orgànica del sòl s’ha duplicat i això no només l’ha fet més fèrtil, sinó que ha millorat aproximadament en un 20% la seva capacitat de retenir aigua. Aquest és un punt essencial. Considerant que anem cap a climes subàrids, amb menys precipitacions i més episodis de sequeres i de pluges violentes, és evident que, per si sol, aquest benefici ja justifica la crida dels experts a migrar de manera urgent cap aquest model.
L’efecte esponja dels sòls regenerats i el seu paper per frenar l’erosió i acumular aigua, és un dels elements que més em destaca el Miquel Àngel. Ell ha pogut comprovar el diferent comportament dels sols llaurats o tractats amb herbicides i els seus. Em deia “de veritat, si no ho veus, no t’ho creus”. L’herba, a més, redueix considerablement la temperatura del sòl a l’estiu i ajuda a mantenir-ne la humitat. No és estrany que Miquel Àngel hagi deixat de llaurar. Els esforços els centra a segar, a combatre amb preparats naturals les possibles plagues i a preparar els adobs naturals amb els quals ajudar els camps a millorar la fertilitat.
.jpg)
El treball dut a terme pel CREAF s’ha centrat a experimentar amb la combinació de tècniques agrícoles, silvícoles i pastorals, un sistema conegut com a polyfarming i n’ha editat un manual. Els responsables del projecte destaquen la gran capacitat del sistema per recuperar l’activitat agrària en zones de muntanya mediterrània. Subratllen també que recuperar la fertilitat perduda és fonamental per poder aconseguir una sobirania alimentària que permeti al país assegurar que podrà alimentar la seva població, amb aliments de qualitat, també en escenaris de crisi.
Ara bé, l’agricultura regenerativa suposa un desafiament en tota regla al control de l’alimentació per part dels lobbies externs i aquests no ho posen fàcil. “Els agricultors convencionals es troben atrapats entre el preu dels fertilitzants i pesticides —que imprescindiblement necessiten comprar per produir—, i els preus de mercat, que no poden controlar”, em comenta el Miquel Àngel. “Han difós el relat que l’agricultura industrial és imprescindible per alimentar la població mundial, però és absolutament fals. El que cal és que els pagesos es puguin guanyar la vida dignament.”
El Miquel Àngel prové d’una família pagesa i sempre ha estat vinculat al camp, tot i haver estudiat Psicologia i haver treballat també en el món de l’educació. Ara, a les portes de la jubilació, continua ple d’energia i sentint-se estretament lligat a la terra, si bé em comenta que té ganes de tenir més temps per altres coses. Es dol que encara no valorem prou els nostres aliments i no els sabem vincular adequadament a la nostra terra i a la nostra cultura. M’explica que una cooperativa tant rellevant com Coselva, ha estat importat estocs d’avellana ecològica i convencional de Turquia, i també, oli ecològic de Portugal, o que el supermercat Consum, present al seu poble, ven avellana turca. “Fora desitjable, que abans d'anar a buscar producció aliena cerquéssim la local i de l’entorn proper”. Tot plegat ho considera una falta de sensibilitat i respecte per la gent i el territori.
.jpg)
Aquestes situacions són encara més punyents si considerem que el temps i les investigacions científiques estan donant la raó a ell i la resta de pioners. Gustavo Duch, coordinador de la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas, destaca que, segons la literatura científica, entre un 25% i un 40% de l'actual excés de CO₂ a l'atmosfera prové la destrucció de bona terra fèrtil per part de l’agricultura convencional. L’agricultura regenerativa probablement no serà la recepta màgica per a tots els nostres problemes, però és evident que forma part de la solució. Com assenyala Duch, ho vulguem o no, anem cap a una civilització postindustrial a la qual, inevitablement, li caldrà reinventar la ruralitat.
Si tot comença a la terra, protegir-la és també protegir-nos a nosaltres mateixos. Potser hauríem de començar a considerar l’agricultura regenerativa com una veritable “estructura d’estat”. Durant l’entrevista van venir a veure al Miquel Àngel una pagesa de Tivissa, membre d’una cooperativa de productors ecològics de les Terres de l’Ebre, i un jove belga que treballa en una altra d’andalusa interessada a adquirir fruita seca. Vaig preguntar-li el nom de la seva cooperativa i la resposta va resultar ser pràcticament un haiku: Tierra y libertad.
Text i fotografies: Rafael López-Monné
_____________________
Més informació a:
Què és l'agricultura regenerativa?
http://blog.creaf.cat/noticies/que-es-lagricultura-regenerativa/
L'horta regenerativa absorbeix fins a 30 vegades més de CO2 a l'any que la convencional
http://blog.creaf.cat/noticies/lhorta-agricultura-regenerativa-canvi-climatic/
Manual del modelo agroalimentario regenerativo
https://polyfarming.eu/el-sistema-polyfarming/?lang=es
Gustavo Duch, “La vida que arriba”
https://www.ara.cat/opinio/vida-que-arriba-gustavo-duch_129_4084465.html
Quin és el gran símbol de la temptació? D’ençà que Eva va decidir mossegar-la, la poma ostenta aquest privilegi. Si pareu bé l’orella sentireu encara el soroll crocant d’aquella primera queixalada. Però, quina va ser la veritable temptació? Pensar per un mateix? Deslliurar-se d’una vida còmoda però subordinada? I avui dia, quina és la gran transgressió a les societats occidentals?
En món obsessionat per la velocitat, per fer-ho tot més ràpid, per aconseguir més i més en menys temps, abraçar la lentitud representa situar-se pràcticament fora del sistema. Ser lent està mal vist. És sinònim de poques llums. Una legió d’àngels amb espases flamejants esperen els qui no contesten els whatsapps immediatament. Ara bé, en aquests temps embogits, la calma, la lentitud s’ha convertit en un bé escàs, en un veritable tresor que no és fàcil d’obtenir, ni tan sols amb diners. En el despietat espai de la consciència pròpia, són cada vegada més els qui l’anhelen.
El tempus fugit, que dia Virgili ja no és el de la vida (encara que també), sinó simplement el de la productivitat i el consum. I no tenen res a veure. El consum, escriu Luciano Concheiro,[1] s’ha convertit en un sistema simbòlic de comunicació per mitjà del qual els individus construeixen les seves identitats. Les nostres vides estan atrapades pel consum: vivim consumint i consumim per donar sentit a les nostres vides. Cotxes més potents i més grans ens prometen guanyar temps i lluir estatus a costa d’arrossegar vehicles que pesen el doble i que representen tot el contrari que cal fer en els temps d’emergència climàtica que vivim i que viuran els nostres fills. Mentrestant busquem desesperadament trobar “temps” sense qüestionar-nos com vivim i, en conseqüència, com podríem viure.
Hi ha, però, qui té el coratge d’aturar-se a pensar i agafar les regnes de la vida (sense aturar-se no hi ha reflexió possible). Eugeni Coll va estudiar enginyeria tècnica electrònica si bé, des de fa una bona colla d’anys, el trobareu fent de pagès a Prades. Durant deu anys va tenir una “bona feina” de gestor a Aigües de Barcelona, però la va deixar per portar els camps de patates i avellaners del seu sogre. “No volia viure aquella vida estressant, havent d’obeir les instruccions d’una gran empresa que no sempre compartia. No vaig voler passar pel tub.” Amb la seva dona, la Montse, van obrir el que va ser l’únic quiosc del poble. “Ens agrada llegir, i aquesta va ser una manera d’aconseguir que arribessin amb més facilitat revistes i llibres aquí a dalt”.
Des de fa un temps, aquell espai als porxos de la plaça Major s’ha convertit en el bar restaurant D_Prades, que porten amb el seu cunyat. Hem quedat aquí per fer un cafè. L’Eugeni parla pausat, tot ell transmet calma. És curiós, ara m’adono que cap dels pagesos que he entrevistat anava amb presses. Al contrari, m’han regalat generosament tot el temps que els he demanat. I això que, com tothom, ells també van de bòlit. Potser es deu al fet que tenen consciència del tempo agrari, aquell que ve definit per la immutabilitat de les quatre estacions de l’any.
L’Eugeni va néixer a Rodonyà, a l’Alt Camp, de família pagesa. Va ser la seva dona qui el va portar a viure a Prades. Com a poble de muntanya, Prades es troba davant grans reptes. L’Eugeni va estar vuit anys a l’ajuntament i ha estat molt implicat en els debats sobre el futur del poble i en la recerca de noves iniciatives. Algunes ja són una realitat, com el conreu de llúpol que gestiona la cervesera Damm o el fantàstic Parc Astronòmic. Entre aquestes iniciatives va sorgir també la idea de conrear poma de muntanya. Amb l’impuls de l’ajuntament i l’assessorament de l’IRTA, el 2014 es va llogar un camp i es van plantar fins a quaranta varietats i subvarietats de pomes per tal de poder estudiar com s’adaptaven al clima de l’indret.
Com sol passar, la part més delicada i fràgil d’un projecte com aquest no és la fruita, sinó les persones. La que es va fer càrrec del conreu només va aguantar dues temporades. La perseverança que demana la feina de pagès no és quelcom fàcil d’adquirir. Davant l’expectativa que tot l’esforç realitzat se n’anés a norris, l’Eugeni va decidir posar-s’hi. Em comenta ple d’agraïment que va ser fonamental el paper de l’Ignasi Iglesias, l’expert que llavors treballava a l’IRTA i que va animar-los a engegar el projecte. “Ho porto per culpa d’ell”, em confessa. Un exemple més del valor de la gent apassionada que no només transmet coneixement, sinó també il·lusió. “Ens va dir que a Prades podíem fer la millor poma d’Europa. Primer vaig pensar que era una afirmació exagerada per engrescar-nos, però l’he anat seguint en conferències i ho continua mantenint”. A hores d’ara, la marca Poma Muntanyes de Prades agrupa als quatre productors pioners en aquest cultiu a la zona.
Prades es troba a 1000 m d’altitud. Té temperatures molt similars a la d’indrets pirinencs, però amb més sol i menys pluviometria, la qual cosa afavoreix el cultiu. Conrear pomes de muntanya no és fàcil. Els entesos parlen que, d’entrada, cal esperar un 30% menys de producció i un 30% menys en calibre (la mida de la poma). La meteorologia és més severa i, per exemple, les pedregades solen ser més freqüents. Més pluviometria significa més herba i més fongs i la convivència amb la fauna salvatge no sempre és fàcil. L’orografia provoca sovint que els costos d’inversió siguin pràcticament el doble que a la plana i complica la mecanització de parcel·les que solen ser petites i no sempre a prop les unes de les altres. A més, l’herència de coneixement generacional s’ha perdut i pràcticament tots són nouvinguts en aquest conreu. Per aquesta raó, productors com Josep Pintó parlen de “fructicultura heroica”[2].
Ara bé, el gran avantatge és la qualitat. De fet, la muntanya és el lloc idoni pel conreu de la poma i no deu ser casualitat que aquesta fruita provingui del Kazakhstan. Els rigors de la muntanya són els responsables de portar-la als seus límits organolèptics, és a dir, aconsegueix més “crocantor” (fa més “crec” al mossegar-la), és més sucosa, té més acidesa —que li dóna frescor—, més aroma, més color i durabilitat. Em ve a la memòria un debat moderat per Mònica Terribas a Catalunya Ràdio sobre la crisi de la fruita. Pràcticament al final —com si se li hagués escapat—, el representant de Mercabarna va acabar dient que el problema era que els inundaven amb quilos i quilos de fruita de baixa qualitat i que això provocava que els preus s’ensorressin.
En un país com el nostre, totes les pomes haurien de ser de muntanya. A més del plaer del gust, els beneficis ambientals són enormes. D’entrada, les necessitats d’aigua arriben amb prou feines a una quarta part respecte a la plana. Això, per si sol, ja té una importància enorme si considerem que anem cap a climes més àrids. Però és que l’agricultura, juntament amb la ramaderia, són absolutament fonamentals per a prevenir els anomenats incendis de cinquena generació, els megaincendis, una amenaça que augmenta a mesura que s’intensifica la crisi climàtica. Conrear cada producte en l’entorn biològicament més adequat no hauria de ser una excentricitat. Caldria trobar la manera de valorar adequadament els beneficis ambientals i socials que aquests conreus proporcionen.
Potser també comença a ser hora d’admetre que el turisme, per si sol, no salvarà els nostres pobles (en molts casos pot provocar precisament tot el contrari). Que l’herència rebuda de ruralitat, paisatge i patrimoni no es pot mantenir sense pagesos a les nostres muntanyes. L’Eugeni, com a bon pagès és perseverant, però no necessàriament optimista. “Tinc cinquanta-sis anys i sóc el pagès més jove. Per sota no hi ha ningú”. Lamenta que, d’una banda, la gent del poble sigui tan poc donada a vendre terres o a llogar-les. D’altra, constata que als nouvinguts que volen fer de pagès, els cal quelcom més que il·lusió. Em comenta que a Prades els qui millor se’n surten portant terra és una família romanesa. Creu que probablement es deu a que encara mantenen la cultura pagesa que van rebre.
D’altra banda, es dol d’un altre aspecte que he sentit mil vegades al Pirineu: la burocràcia és enorme i no existeix una legislació adaptada a les condicions de muntanya ni a la mida de les explotacions petites. L’entristeix veure com a França sí que se’n surten en aquest aspecte i que allí, per exemple, obrir un petit obrador no és una quimera. Tot plegat, la paradoxa és enorme. Assegura que es pot guanyar bé la vida fent de pagès, però que al poble, l’agricultura està en vies d’extinció. “Tenim més demanda de patates que no pas podem subministrar, però cada vegada som menys productors. Si desapareix l’agricultura, el poble, el paisatge i el seu futur quedaran molt tocats”, afirma.
Aquests dies collia la varietat Gala, una poma primerenca, d’un color vermell insinuant, atrevit, seductor i un sabor més dolç que les que vindran després, com les Golden, les Fuji, les Story, les Gaia o les Mandy. M’explica que a ell li agraden molt les Renoir “És una poma com les d’abans, amb la cara bruta, de pell més aviat aspra, de color entre groc i vermell. No són tan atractives com altres a la vista, però tenen una molt bona acidesa.”
Després d’escoltar l’Eugeni m’atreveixo a afirmar que el secret de les pomes de muntanya és la lentitud. El fred obliga les plantes a anar més a poc a poc, a créixer menys, però a concentrar tot el bo que la fruita pot arribar a donar. Em pregunto si, en el temps que vivim, la veritable transgressió que ens proposen les pomes sigui precisament aquesta. Despertar d’un fals paradís i recuperar un temps més humà. Que allò que se’ns escapi com a mortals sigui una vida veritablement viscuda i no l’actual simulacre.
El temps és fruit d’una relació sociopolítica, sosté Jorge Moruno.[3] Tota revolució, tota aspiració de canvi implica reordenar el repartiment i el sentit del temps. A La lentitud, Milan Kundera escriu: «Quan les coses passen massa de pressa, ningú no pot estar segur de res, de res de res, ni d’un mateix» I explica tot seguit que el grau de lentitud és directament proporcional a la intensitat del record, mentre que el grau de velocitat és directament proporcional al de l’oblit. La pressa ens condemna a l’oblit, assegura J. Tolentino.[4]
Byung-chul Han [5] explica que hem expulsat de la vida tot allò que no és una activitat i que la hiperactivitat resulta letal. La vida permanentment ocupada no deixa espai a la contemplació i així resulta impossible gaudir de l’amabilitat de la bellesa. Tot es redueix a una producció i destrucció accelerada, a consumir temps. En canvi, la vida guanya temps i espai, duració i amplitud quan recuperem la capacitat de contemplar i d’entretenir-nos badant. Anhelar la dispersió, establir una relació amb ella, donar-li un nom propi, obre el pensament en comptes de comprimir-lo, defensa Marina van Zuylen.[6]
Que tal una poma de muntanya per aturar-nos? Concentreu-vos en el soroll de la mossegada i després badeu. Us farà profit. Potser així ens tornarem a atrevir a desafiar els déus.
Text i fotografies: Rafael López-Monné
Més informació a: @pomadeprades
__________________________
[1] Luciano Concheiro. Contra el tiempo. Filosofía pràctica del instante. Anagrama. 2016.
[2] La Poma de Muntanya. Dossier Tècnic. Rural Cat.
[3] Jorge Moruno No tengo tiempo. Geografias de la precariedad. Akal pensamiento crítico. 2019.
[4] José Tolentino Mendoza. Petita teología de la lentitud. Fragmenta Editorial. 2017.
[5] Byung-chul Han. El aroma del tiempo. Un ensayo filosófico sobre el arte de demorarse. Herder. 2015.
[6] Marina van Zuylen. A favor de la distracción. Elba. 2019.
Si tens un nyap de tomàquet industrial i el tritures, el resultat és un nyap de tomàquet industrial triturat. No hi ha miracles. Si, a més, la pasta aigualida resultant l’estens sobre una llesca de pa, llavors, el resultat es pot apropar al sacrilegi. L’aigua que desprèn el succedani de tomàquet acabarà, indefectiblement, xopant la molla (sovint d’un pa mediocre). Si la barreja ha estat preparada al matí, al migdia haurà començat a fermentar. Independentment de la seva qualitat, el companatge que el destí hagi portat a participar en aquesta “performance” —pernil, formatge, etc.—, en contacte amb aquesta fermentació adquirirà unes indescriptibles notes de tast que poden tornar boig a qui intenti cercar-ne el sabor originari. El resultat pot apropar-se més a una xucrut que a l’entrepà que ens han dit que ens venien.
Aquesta nefasta operativa —“per guanyar temps i estalviar diners” diuen— malauradament és cada cop més habitual en bars, restaurants i altres establiments d’alimentació. El fenomen és de més gravetat que no pas es podria suposar d’entrada, i posa en evidència la feblesa de la cultura gastronòmica del país. Resulta paradoxal, per exemple, que en el mateix territori que ha vist cuinar un Ferran Adrià, cada cop sigui més difícil trobar un entrepà decent. Ara bé, aquesta pràctica és un excel·lent indicador del nivell de l’establiment en qüestió i ajuda ràpidament a discriminar per tal de no tornar a posar-hi els peus. És a dir, si no entenen ni valoren que és un pa amb tomàquet, no es pot esperar gaire cosa de la resta.
Potser seria agosarat considerar el pa amb tomàquet com el plat nacional de Catalunya, però, en tot cas, sí que és, com defensa Carme Ruscalleda, el pal de paller de la cuina catalana; un veritable element d’identitat que estem maltractant de manera inaudita. Curiosament, els ingredients són presents a tota la Mediterrània: pa, oli d’oliva, tomàquet i sal. És doncs la manera de fer-ho i, especialment, el tipus de tomàquet allò que atorga la personalitat i singularitat a aquesta combinació d’aliments.
Qui sap de tomàquets i tomacons és el Jordi Mestre de Duesaigües; bé, ell i els senglars de la serra de l’Argentera. Vam quedar per veure’ns per primera vegada a començaments d’estiu a la finca que té a tocar de l’airós pont del ferrocarril de Duesaigües. No era un bon dia. Intentava dissimular, però me’l vaig trobar abatut i entristit. Els senglars havien entrat aquella nit a l’hort i havien arramblat amb tot, malgrat la tanca que hi té instal·lada. En unes hores, els porcs salvatges van destruir la feina de mesos. El bosc cada cop guanya més terreny i ells campen per tot arreu.
Des de la crisi de la fil·loxera a finals del segle XIX, quan tots els voltants eren plens de vinya, l’agricultura no ha deixat de perdre pagesos i camps conreats en aquest i altres pobles de les muntanyes del Baix Camp. La crisi de l’avellana va suposar una estocada quasi definitiva. El Jordi recorda que antigament les collites anuals d’avellana i d’oliva, donaven per viure bé la família i fins i tot per contractar a més gent.
Ja no hi ha avellaners a la finca, però hi romanen molt vius els records de la seva infantesa. Ens apropem als bancals que s’enfilen pel pendent i el Jordi m’assenyala el lloc exacte a l’ombra del noguer on tenia el costum de seure el seu padrí Joan. Al costat em mostra els marges de llicorella que va ajudar a refer al seu pare Joan Maria. “Ara entenc millor el valor d’aquests murs”, afirma. Des de jovenet va tindre molt clar que volia ser pagès. Després d’estudiar BUP va decantar-se per fer un cicle professional agrari a Mas Bové i el 1996 ja estava donat d’alta a la Seguretat Social com a jove agricultor. Van ser anys d’arrencar avellaners i plantar fruita dolça; anys de construir basses per poder regar.
Mentre tothom abandonava, ell va voler continuar. “Tothom em deia que ho deixés, però no els vaig fer cas”. Van arribar alguns anys de bons preus per les seves collites de préssecs, però això també es va acabar. El sector de la fruita dolça es troba immers en una enorme crisi. M’explica que avui dia resulta molt difícil —pràcticament impossible— viure de l’agricultura convencional en un territori de muntanya difícilment mecanitzable com el de Duesaigües. Fa temps que aquesta evidència el va portar a buscar altres fonts d’ingressos. Així, durant uns anys, ell i la seva dona, la Cristina Colobrans, van treballar en el negoci de carnisseria dels seus pares i el 2018 i després van obrir Cal Camilo, una casa de turisme rural, on ofereixen tallers gastronòmics basats en els seus productes i l’elaboració d’embotits.
A hores d’ara, l’agricultura representa aproximadament una quarta part de l’economia familiar. Feina, però, m’assegura que no li’n falta. Als cellers del Priorat sempre els cal gent amb experiència al camp. El Jordi, però, és persistent i continua amb la idea de poder tornar a treballar a temps complet les seves finques. La seva esperança és l’agricultura ecològica. Considera que el valor afegit dels productes conreats en ecològic pot ser la manera de fer rendible l’agricultura de muntanya i, a més, la manera de poder oferir productes de qualitat que recuperin sabors que en molts casos han pràcticament desaparegut. La seva és una història de resistència que encara continua. Crec que ara començo a entendre la seva antiga afició als triatlons.
M’explica que després dels tres anys de transició que marca la normativa, ja té les finques certificades pel CCPAE com de producció ecològica. Em comenta que l’abús de tractaments químics que va ser habitual durant l’època d’auge del conreu de l’avellana, van fer molt mal. Ell espera “que tornin els caragols i les abelles” i tota la fauna útil que va desaparèixer. En una recent entrevista a Carlo Petrini, publicada a Arrels*, el fundador de Slow Food afirmava que “Si un gastrònom o un pagès no és ecologista, és estúpid”. Petrini considera que després dels excessos de l’agricultura intensiva necessitem una reconciliació amb la terra, una regeneració de sòls per recuperar-ne la fertilitat. En aquest sentit, els horts són un espai privilegiat on fer-ho.
El Jordi m’explica, però, que no sempre és fàcil. “Ecològic vol dir herba” afirma. A més, les noves tendències de l’agricultura regenerativa porten, cada vegada a llaurar menys, tenir paciència, deixar créixer unes herbes que evitaran que surtin d’altres, plantar-ne de determinades per allunyar insectes o, per tot el contrari, per atreure’ls i evitar que ataquin les collites. El cas és, però, que encara no tothom ho entén. Em comenta que, de tant en tant, rep alguna reprimenda per part dels avis del poble per tenir els camps massa “abandonats”.
Dels camps “abandonats” en surt oli d’oliva, ametlles, préssecs, tota mena d’hortalisses, a més d’uns fantàstics fesols i uns magnífics tomàquets i tomacons conreats ja completament en ecològic. M’explica que la producció la ven bàsicament a particulars que saben apreciar-ne la qualitat i també d’uns quants bars del Priorat que resisteixen davant la pandèmia del tomàquet triturat.
Aquesta dissortada moda és un magnífic exemple de l’empobriment cultural que provoca el sistema. Probablement el pa amb tomàquet va néixer com a resposta enginyosa a la necessitat de fer més menjable el pa que anava quedant dur. Llavors, els tomacons van demostrar ser el tipus de tomàquet que millor funcionava. Juntament amb l’oli, aportaven la humitat necessària per estovar una mica el pa sense mullar-lo. Davant el creixent desastre de tomàquets que produeix l’agricultura moderna i la seva inutilitat per sucar el pa, la sortida no ha estat recular i redescobrir el tomacó. No. Ha estat persistir en l’error degradant un element tan fonamental de la nostra cultura gastronòmica com el pa amb tomàquet.
.jpg)
M’he tornat a trobar amb el Jordi a finals d’agost. Els ànims són diferents. No hi ha pagès que no somrigui satisfet davant la collita de la qual se sent orgullós. He tornat per poder admirar l’espectacle dels tomacons penjats dalt les golfes de casa de sa mare. Allí, suspesos, alguns seran capaços d’aguantar pràcticament tot l’any, quelcom que sembla increïble en l’era del fred industrial. Sota teulada, els diferents rastells creen un escenari barroc que sembla sorgit d’una mena de cornucòpia gegant. A ulls del no iniciats, l’ambient és sorprenent, d’una delicada i perfumada fantasia. Em miro l’escena i, vaja, tot plegat, em sembla una meravellosa promesa de felicitat a la taula.
Text i fotografies: Rafael López-Monné
Més informació a:
* https://arrels.info/noticia/si-un-gastronom-o-un-pages-no-es-ecologista-es-estupid/
Cal Mestre
info@calmestre.cat / 606750662
Casa rural Cal Camilo
“Hem de recular. Ara ens estem adonant de tot el que hem fet malament en l’agricultura. Pràcticament vam creure que amb la química podríem substituir tot allò que a la planta li calia. Vam acostumar-les a menjar cada dia un plat d’espaguetis. I estàvem equivocats. Hem alterat tots els ecosistemes. Cal fer un pas enrere.” Això m’ho explica el Xavier Pallejà mentre m’explica el paper que creu que tindrà el conreu del garrofer a les nostres comarques.
Al seu costat s’asseu la seva germana, la Meritxell. Els dos estan directament connectats amb l’agricultura, però no cultiven garrofers sinó vinya. Els dos són reconeguts viticultors al Priorat, una comarca on precisament no trobareu garrofers. “Els garrofers necessiten veure la mar”, em comenten. Pocs arbres hi ha més mediterranis que aquest (potser algú els ho podria explicar a aquella marca de cervesa...). En efecte, al garrofer no li agrada gens el fred. Per sota dels -5º es mor i per això mateix és difícil veure’l per sobre dels 600 m d’altitud, o més al nord del Garraf. A Catalunya, els garrofers es troben a gust prop de la costa de les comarques tarragonines i ebrenques. L’olivera i ell són els arbres més emblemàtics de les illes Balears i es poden trobar al llarg de tot el litoral peninsular fins a l’Algarve portuguès.
Els entesos creuen que és una espècie originària de Síria o Palestina i es té constància del seu consum a l’Egipte antic. La melassa de garrofa era un dels aliments presents en el rebost dels faraons. Va arribar a la Península de la mà dels romans i, des de llavors, ens ha ajudat a sobreviure en èpoques difícils, a “guanyar-nos les garrofes” i a anar d’un lloc a un altre. En efecte, durant molt temps va ser una peça fonamental del treball agrícola i de la mobilitat del país com aliment essencial per a cavalls, mules i rucs.
Costa imaginar que aquells temps puguin tornar, certament. Ara bé, científics com Antonio Turiel expliquen amb claredat que l’època del petroli barat ha arribat a la seva fi (Petrocalipsis és el seu darrer llibre). Si hi sumem les enormes dificultats tècniques que existeixen per electrificar els tractors, qui sap si en el futur veurem més animals llaurant els camps. És indubtable que són uns bons aliats de l’agricultura regenerativa i en indrets de relleu complicat com el Priorat, per exemple, cada cop resulta menys sorprenent veure’ls.
Tornant a les garrofes, les seves qualitats com aliment pels ramats, probablement han acabat fent ombra a les seves excel·lents característiques per a l’alimentació humana. Les ínfules i vanitat dels humans sobre la resta dels animals segur que té a veure amb la imatge d’aliment de segona qualitat. Curiosament, els laboratoris i nutricionistes destaquen precisament el contrari.
Un cop madures, quan han adquirit el seu característic color marró fosc, quasi negre, les garrofes estan llestes per ser consumides. Habitualment se n’extreuen les llavors, la part més valorada. De fet, resulta difícil que hi hagi ningú que no les hagi consumit. La goma de garrofí és un espessidor natural molt apreciat per la indústria alimentària (és l’additiu E410). A més, de la llavor de la garrofa també s’obté la coberta de la major part de càpsules de medicaments. I, una curiositat, les llavors tenen un pes tan regular —0,2 grams cadascuna— que antigament s’utilitzaven com a mesura per pesar joies i pedres precioses. Del seu nom en grec antic κεράτιον (keration) prové el mot ‘quirat’, que tothom fa servir per parlar de la puresa de l’or, la plata o els diamants, per exemple.
La garrofa està indissociablement unida a les dolçors. La polpa que embolcalla les llavors es tritura per obtenir farina de garrofa i aquesta conté entre un 40 i un 50% de sucres naturals (fructosa, glucosa, maltosa i sacarosa). La sacarosa és especialment important, donat que es tracta d’un sucre d’alliberament lent. També conté un 11% de proteïnes. És molt rica en triptòfan, un aminoàcid essencial precursor de la serotonina, la substància que ens proporciona sensació de relaxació i tranquil·litat. També és molt apreciada com a substitut del cacau. No conté substàncies addictives i, comparat amb el 23% de greixos del cacau pur, la farina de garrofa en té menys d’un 2%.
El Xavier i la Meritxell, però, s’han especialitzat en una altra manera d’aprofitar les propietats d’aquest aliment. Per mitjà de processos mecànics i a baixa temperatura aconsegueixen evaporar l’aigua i concentrar els sucres d’aquest fruit fins a obtenir un arrop. És a dir, obtenen una mena de xarop el qual, per exemple, pot utilitzar-se directament per endolcir iogurts, cafès o pastissos. Els germans Pallejà treballen amb productors del Camp de Tarragona i són pràcticament els únics a Catalunya i a l’Estat que elaboren concentrat de garrofa. Em comenten que saben d’altres que ho han intentat, però sense aconseguir arribar a la qualitat del producte que ells obtenen. De fet, guarden amb zel el secret del seu procés tradicional.
L’aventura d’aquesta empresa de concentrats —també en fan de raïm i de figa— va començar fa una bona colla d’anys, curiosament gràcies al futbol. Si el seu avi hagués estat brasiler, probablement la cosa no hauria acabat igual. Lluís Pallejà i Roig, però, era català, de Reus, i va decidir invertir els estalvis que havia aconseguit jugant amb el Reus Deportiu en comprar estris de calderer (que curiosament havien pertanyut al pare d’Antoni Gaudí). Ell es va adonar que els concentrats de most de raïm eren ben valorats pels cellers que volien corregir el grau dels seus vins.
Amb el pare arribaria l’expansió de l’empresa principalment amb l’exportació de llaunes de concentrats pels amants del home winemaking. A Anglaterra i a països nòrdics com Dinamarca, Suècia, Noruega o Islàndia hi ha una tradició molt arrelada de home brewing; és a dir, d’elaboració de begudes alcohòliques a partir de fermentacions casolanes. És freqüent, per exemple, que la gent prepari a casa la seva pròpia cervesa, vi o sidra. Probablement, els elevats impostos amb què es graven les begudes alcohòliques en aquests països té a veure amb la popularitat d’aquest costum.
La tercera generació va patir l’ensorrament de la major part d’aquests mercats i l’empresa va estar a punt de tancar. Va ser llavors que el Xavi i la Xell es van incorporar a l’empresa per mirar d’aixecar-la de nou. M’expliquen que en la decisió hi va tenir a veure l’estima pel negoci familiar i també el convenciment que la garrofa ha d’acabar tenint un bon futur com sucre autòcton de gran qualitat. Han estat anys durs, m’expliquen, “ens ha calgut picar molta pedra i l’arribada de la Covid-19 quan les coses començaven a adreçar-se, no ha ajudat gaire”. Malgrat tot, els dos germans tenen una extraordinària fe en el futur. De fet, l’increment constant del preu de la garrofa els dóna la raó. Enguany, remarquen, ha arribat a 1 €/kg, “un preu que no s’havia vist mai”.
Des d’un punt de vista ambiental resulta qüestionable continuar important enormes quantitats de sucre de canya des de milers de quilòmetres, mentre aquí, per tot arreu es poden trobar garrofers sense conrear i camps erms. Aquest és un més dels contrasentits propis del sistema capitalista, on el benefici privat i immediat s’ha convertit en religió i les conseqüències de les seves males pràctiques les paguem entre tots (una bicoca, vaja). Aquestes “disfuncions” del sistema es posen manifest també en el seu procés d’elaboració. M’expliquen que un cop extrets els sucres de la garrofa, la part vegetal que resta constitueix un producte excel·lent per a preparar compost i adobar els camps. Tot i que la regalen, els costa trobar qui la vulgui i sovint es veuen obligats a tractar-la com si fos un simple rebuig.
Un altre exemple de la perversió del sistema ha saltat fa uns dies amb l’escàndol dels gelats que Nestlé ha hagut de retirar del mercat. Resulta que els garrofers turcs d’on provenia el garrofí que aquesta multinacional va utilitzar com a espessidor, havien estat tractats amb òxid d’etilè (la mateixa substància involucrada en l’accident d’IQOXE a Tarragona). L’escàndol de Nestlé em crida especialment l’atenció perquè recordo que el Xavier comentava que els garrofers no necessiten pràcticament tractaments ni delicadeses, que són uns arbres extraordinàriament soferts i capaços d’adaptar-se bé en terrenys àrids i assolellats. Aquesta darrera característica és especialment rellevant si es té en compte que el canvi climàtic ens porta cap a climes més àrids.
Quan ara veig un garrofer no només recordo aquella preciosa anècdota de Miró i de la garrofa que sempre portava a la butxaca per recordar els seus orígens mont-rogencs. Ara també em ve al cap les recomanacions dels experts d’avançar cap a la sobirania alimentària i de reforçar el paper que l’agricultura pot exercir com a instrument per a gestionar el territori (per exemple, per disminuir el risc dels grans incendis forestals). Em pregunto que pensaria de tot plegat una ment privilegiada com la de l’Antoni Martí Franquès. Precisament ell va triar els garrofers per desenvolupar un extraordinari experiment sobre la sexualitat de les plantes i els seus sistemes de reproducció. El Xavier i la Xell creuen fermament que aquest arbre i els seus fruits han de tenir un destacat protagonisme en el futur. I no defalleixen. “Som com a surfistes esperant la bona onada que sabem que acabarà arribant”.
Text i fotografies: Rafael López-Monné
Més informació a: https://concentradospalleja.com
“El darrer dia que vaig estar a l’hospital pel naixement del meu fill em van portar un préssec amb el dinar. Era dur com una pedra. Com no m’agrada haver de llençar menjar, me’l vaig endur cap a casa. Si hagués sigut un dels meus, en un parell de dies hauria estat a punt. Aquest, en canvi, va passar tot el mes de juliol fora de la nevera sense immutar-se. El meu home i jo rèiem convençuts que teníem una mòmia de préssec a la cuina. De fet, no es va arribar ni a podrir com ho fa la meva fruita; es va arrugar d’una manera que no era natural.”
La Maria Baceiredo és pagesa. M’explica això mentre el seu fill, d’encara no un any, penja d’un noguer còmodament assegut en una cistella. Som a uns pocs quilòmetres de Reus, en un tros de terra conreat des de fa centenars d’anys. Aquí la Maria produeix verdura ecològica d’una manera que ella mateixa considera artesanal. “M’ho faig tot jo sola.” Davant tinc una dona molt decidida, llicenciada en Història a la URV, que després va decidir estudiar agrònoms a Barcelona. Les pràctiques les va realitzar en els camps del Baix Llobregat. Havien de durar un mes, però es van convertir en quatre anys. “Era impossible aprendre tot el que calia en un mes”. El seu mestre va ser un pagès dels de tota la vida que havia decidit reconvertir la seva producció en ecològica.
La Maria, però, va més enllà de l’agricultura ecològica. De fet, a les seves plantes no els fa ni els tractaments permesos. És una convençuda de l’agricultura regenerativa, és a dir, la que es recolza en els processos naturals per reposar nutrients, aigua i obtenir sòls fèrtils. El seu objectiu és assolir un equilibri amb els sistemes naturals. M’explica que no és fàcil, però, un cop ho aconsegueixes, la mateixa fauna s’encarrega de mantenir a ratlla les plagues. Ella mateixa fa broma de l’herbassar que creix en part dels seus camps. Em diu que li cal segar sovint l’herba, però que, a mesura que la capa tallada augmenta, costa més que en surti de nova. A més, en ple estiu aquesta capa protegeix el terra del sol inclement, tot ajudant a mantenir-ne la humitat.
Només disposa d’unes dues hectàrees de terra, tanmateix, amb això aconsegueix treure’s un sou i alimentar, assegura, els quatre-cents alumnes de l’escola Puigcerver, un dels seus principals clients. Mentre m’ho explica, se la veu especialment orgullosa que les seves verdures nodreixin la canalla i m’explica que s’ho passa d’allò més bé quan els nens i nenes visiten l’horta i ella els ensenya com la treballa. Considera que un dels reptes principals de l’alimentació rau precisament en l’educació de la població i especialment dels infants. “Hem perdut el coneixement i referències dels nostres avis i només ens guiem per l’aspecte. En canvi, davant un tomàquet perfecte pots estar pràcticament segur que no serà un bon tomàquet. La naturalesa no funciona així.”
El mateix fenomen que passa amb la fruita i la verdura es reprodueix amb les persones a Instagram, em comenta. “Les noies, tan acostumades a utilitzar filtres a les seves fotografies, després no s’agraden al natural, per molt boniques que siguin.” Fins ara no m’havia adonat que la tirania dels models estètics actuals estigués tan connectada amb els tomàquets. Comentem que el fet trobar un insecte a la verdura pot ser un senyal d’agricultura respectuosa. Tanmateix, la majoria de la gent encara ho interpreta al revés.
“Els consumidors tenim un poder enorme, però no l’estem exercint. Ens cal que tornem a aprendre a valorar la qualitat dels aliments, i des de petits”. Per exemple, en el cas de la fruita “ens hem acostumat a comprar-la verda, mal collida i sense gust; però és impossible que sigui bona si ha de venir de lluny.” En aquest cas, la proximitat no només afecta la petjada de carboni del producte, sinó a la seva qualitat. L’agricultura em comenta, ha de fonamentar-se en el policultiu i ha de ser fonamentalment de proximitat. Exactament el contrari d’allò que es fa quan es prioritzen les economies d’escala que tant agraden al sistema capitalista, per tal de maximitzar beneficis a qualsevol preu.
El 2017 va obrir una petita botiga i recorda amb un somriure les llargues xerrades amb les seves clientes parlant precisament de la qualitat dels aliments. Fa no res, però, que l’acaba de tancar. M’explica que amb el petit no té temps per tot i que ha prioritzat un ritme de vida més tranquil. Parlant de botigues i comerç, comentem l’arribada de les grans cadenes amb ofertes de productes ecològics. Sens dubte, el fet que grans productors agrícoles s’hagin reconvertit a la producció ecològica industrial respon al fet que hi han vist una oportunitat de mercat. La causa és, sens dubte, un augment de la sensibilitat de la població pels temes ambientals i de salut. Durant la pandèmia, l’agricultura ha estat el sector econòmic que més a crescut i, especialment, la producció ecològica.
Ara bé, no tot el que brilla és or. L’etiqueta d’ecològic només fa referència a la no utilització de pesticides i herbicides. Això, si s’acompleix, evidentment és positiu, però que un producte hagi de recórrer centenars de quilòmetres (i a vegades milers) per arribar al mercat no té gens de sostenible. Tampoc ho són les condicions amb les quals continuen treballant bona part dels jornalers i jornaleres del camp. La Maria s’indigna quan sent que alguns productors catalans de fruita argumenten que no seria competitiu pagar sous dignes als seus treballadors immigrants. “És tant com justificar l’esclavatge”, assevera. El camp no és el lloc idíl·lic que alguns anuncis ens volen fer creure, comenta. “Com a la ciutat, hi ha de tot, gent molt maca i també gent sense escrúpols que s’aprofita de les persones més necessitades”.
Pel que fa a les certificacions, la Maria considera que poden funcionar en el cas dels petits i mitjans productors. Dubta, però, que sigui prou garantia en el cas dels grans productors. “Només veient l’aspecte d’alguns dels productes sé segur que és impossible obtenir-los amb agricultura ecològica”. En el seu cas, la Maria ha decidit no certificar la seva producció, tot i que els seus estàndards són molt més elevats que els exigits per la norma. Ella ha optat per basar el seu negoci en relacions de confiança amb els seus clients. El fet de ser tan petita, em comenta, li permet aquest tipus de tracte. A més, em diu “el meu hort sempre és obert a tothom que vulgui venir a veure com treballo”.
La Maria s’encrespa quan comentem les opinions que asseguren que models com el de l’agricultura regenerativa no són viables per alimentar la població. Ella opina tot el contrari i torna a posar l’exemple dels nens de l’escola que alimenta. El model inviable és precisament el de l’agricultura industrial que eixuga els aqüífers, esterilitza els sols i explota els treballadors. Encara és una lluita entre David i Goliat, diu, però assegura que té esperances amb les noves generacions. “Són més crítics i més compassius”, afirma.
Torno a casa amb una capsa plena de bledes, tomàquets, carabassons i prunes dolcíssimes, a més d’una bona recepta per fer un pesto amb l’alfàbrega que ella planta entre les tomaqueres per allunyar la mosca. Torno convençut que necessitem més pageses, més Maries per canviar aquest món.
Text i fotografies: Rafael López-Monné
“Aquest arròs ens l’haurem de menjar amb cullera”, va exclamar el pare de la Montserrat quan va saber que la seva filla, amb només vuit anys, s’havia posat davant els fogons per cuinar. De ben petita li havia agradat tafanejar i saber de tot allò que passava a la cuina. La seva mare la devia conèixer bé perquè aquell dia, estant ella malalta, va animar a la seva filla a fer aquell primer arròs a la cassola damunt un tamboret. Les instruccions de la mare van ser precises i les seves mans també. El seu pare va haver de menjar-se les seves paraules, a més d’un arròs boníssim.
La Montserrat Rull és d’Alforja i camina amb molt bon ànim cap a la setantena. Pertany a la generació on les dones transmetien el saber culinari pràcticament per osmosi, per contacte a la cuina. Tal com explica la Laia Soldevilla, es tracta d’un saber acumulat durant milers d’anys i reelaborat amb cada generació, però que va rebre una sotragada enorme amb la incorporació de la dona al mercat laboral. El sistema neoliberal en què vivim ens repeteix dia a dia que no tenim temps per perdre en cuinar, que altres ja ho fan per nosaltres, que no cal saber-ne. Però la cuina és quelcom més que el lloc on es preparen els aliments. És un centre neuràlgic de la vida familiar, un generador de comunitat. És, a més, l’espai on, sense adonar-nos-en, es prenen decisions que acabaran definint una societat o una altra.
.jpg)
A finals dels anys vuitanta, la crisi de l’avellana va sacsejar les economies de moltes famílies del Camp. Davant la necessitat de buscar nous ingressos, la Montserrat va confiar en allò que millor sabia fer, encendre els fogons. Ella i el seu home van creure que elaborar codonyat i melmelades podia tenir sortida. No deu ser casualitat que aquests dos productes formin part de la cuina més essencial, aquella que procura aprofitar al màxim els productes a l’abast i tracta d’evitar que es facin malbé. És a dir, la cuina que busca garantir la supervivència, que assegura poder continuar menjant l’endemà. Sembla que ho hem oblidat, però el principal repte de la Humanitat durant milers d’anys ha estat no morir-se de gana.
La Montserrat va optar per cuinar pels altres de la mateixa manera que ho feia pels seus fills, per la seva família, segons ho havia aprés de la seva mare i les àvies. Els seus productes aviat van guanyar bona fama. El 2009, per exemple, el Joan Sucarrats, director de la revista Cuina, em va enviar a fotografiar-la a ella i al seu codonyat. L’havia tastat i se n’havia enamorat. El secret de l’èxit no ha estat només la qualitat del producte que hi posava, sinó, probablement, allò que no hi posava.
La Montserrat ja fa uns anys que gaudeix d’una merescuda jubilació, però no les seves cassoles. Ara les remena el seu fill, el Joel Salvat. Ella, orgullosa, m’explica que a la carta de melmelades tradicionals de sempre, ell hi ha incorporat noves propostes com, per exemple, l’elaborada amb fruites tropicals amb un toc picant de pebrot habanero. També ha barrejat la taronja amarga amb vermut de Reus, les peres de Lleida amb Chartreuse, els albercocs amb rossinyols i mostassa, o ha elaborat una melmelada de llimona amb gintònic. I segueixen pensant en noves combinacions.
.jpg)
Tanmateix, l’essència de les melmelades continua intacta. A la pàgina d’inici de la seva pàgina web hi apareix la seva declaració de principis: “Només fruita, sucre i llimona”. Aquesta opció radical per la tradició i la simplicitat els obliga a ser molt exigents durant tot el procés d’elaboració i, especialment, en el moment de la tria de la fruita. Dos elements tan importants com el color i la textura, a més del gust, és clar, estaran directament condicionats per l’elecció que en facin donat que no utilitzen ni colorants ni espessidors.
El Joel m’explica que aconseguir que les melmelades tinguin una bona textura no és senzill “o en saps prou, o et caldran moltes hores de remenar i remenar”. El camí més fàcil que trien les produccions industrials, i fins i tot alguns artesans, assegura, és incorporar-hi pectina extra. Es tracta d’un emulgent natural d’origen vegetal que en presència de sucre i un àcid enceta el procés de gelificació. Els artesans més exigents consideren, però, que cal treballar amb la que ja porta la mateixa fruita, sense afegir-ne de més.
Les seves melmelades es continuen elaborant seguint la pauta que va establir la Montserrat: la fruita de cada temporada. Així de simple. Sempre que poden l’obtenen d’agricultors de proximitat en els qui confien des de fa anys. Quan això no és possible, el Joel tria personalment la fruita al Mercat del Camp. El fill petit de la Montserrat va estudiar Enginyeria Tècnica Agroalimentària a la URV i després es va llicenciar com enòleg. L’especial vincle que manté amb la fruita de la vinya i la seva fermentació explica l’aventura que l’ha portat, recentment, a elaborar un vi amb el raïm d’una petita finca de vinyes centenàries de carinyena situades a la vall del Cortiella, molt a prop del poble de Porrera.
Aquesta formació i passió pel món del vi es pot veure reflectit també a les melmelades i posa de manifest l’evolució que està seguint aquesta microempresa familiar. El Joel va agafar l’extraordinària melmelada de taronja amarga de la seva mare i la va barrejar amb palo cortado, aquest vi generós de Xerès que combina els aromes dels amontillats amb l’estructura dels olorosos. L’elecció no va ser casual i la motivació va arribar de milers de kilòmetres enllà. El 2010, va tenir notícia del Dalemain, un extraordinari concurs de melmelades que es celebra al nord d’Anglaterra i que reuneix a participants de tot el món (el 2018 van avaluar 3000 pots procedents de 35 països).
.jpg)
Val la pena aclarir que els anglesos anomenen marmelade només a les fetes amb cítrics i jam a la resta. Entre les primeres, la reina és la de taronja amarga. En un preciós article de fa deu anys, a propòsit d’aquest concurs, Javier Heras explica que aquesta melmelada és un autèntic símbol britànic «Shakespeare li va dedicar versos; Churchill —que la prenia per esmorzar amb xampany— la considerava una icona del patriotisme, i la sèrie de televisió Little Britain li va brindar una hilarant paròdia. El sector mou més de 120 milions d'euros anuals. La consumeixen gairebé la meitat de les llars britàniques (11,6 milions), segons dades de la multinacional Premier Foods.»
El primer any que van decidir presentar-se no van obtenir cap distinció, però sí coneixement dels gustos anglesos. Van adonar-se, per exemple, de les preferències sobre el grau de consistència de les melmelades o que, per exemple, valoraven molt bé les que contenien algun tipus de vi o destil·lat. Sabent que els anglesos anomenen Seville oranges a les taronges amargues, el Joel va apostar per la combinació amb un vi de Xerès. El resultat no va poder ser millor. Aquella melmelada feta sota la serra de Puigcerver, al peu de les muntanyes del Baix Camp, va endur-se una medalla d’or als prestigiosos World Marmalade Awards'.
.jpg)
Alguns es quedaran amb la idea que una extraordinària melmelada va ser premiada. Tenen raó, però el premi va molt més enllà. Suposa l’agradable constatació que una petita empresa familiar, fonamentada en el respecte a la millor tradició artesanal i amb la mirada oberta al món, pot competir en excel·lència arreu i generar economies pròsperes. A més, en aquest cas, ajuden a fer la vida una mica més dolça (que no és poca cosa).
Text i fotografies: Rafael López-Monné
Montserrat Rull
https://www.montserratrull.com
Maria Nicolau
Javier Heras, “Dios salve a la mermelada”
https://elpais.com/diario/2010/05/09/eps/1273386420_850215.html
Mar Calpena, “La mejor mermelada de naranja del mundo”
https://elcomidista.elpais.com/elcomidista/2017/06/13/articulo/1497317127_170712.html
“A l’estiu acabem tard de treballar. Els pollastres ronden tot el dia a camp obert mentre hi ha llum. Quan es fa fosc entren sols als galliners i és llavors quan els podem tancar per tal que estiguin segurs durant la nit. Els que ens dediquem a les produccions ecològiques sabem que som nosaltres qui ens hem d’adaptar als cicles naturals i no al revés”.
L’Arnau Sabaté Gil és un dels quatre únics productors de pollastres ecològics a les comarques tarragonines i un dels dos únics de Catalunya que treballen així amb pollastres penedesencs, una raça autòctona catalana. Els seus animals no tenen vinyes a prop, però veuen la mar davant el coll de Balaguer. Són a tocar de l’Almadrava, l’indret on els pescadors de Vandellòs esperaven les valuoses tonyines mediterrànies.
Un conjunt nombrós de petits galliners es troben repartits entre marges de pedra seca, oliveres i garrofers. Els arbres estan ben distrets amb les corredisses dels pollastres amunt i avall, i, a la vegada, estan contents i ben adobats amb la gallinassa que hi deixen. “Els pollastres són aus i els agrada pujar a les branques dels arbres o aixoplugar-se a la seva fresca quan pica el sol”, em comenta l’Arnau. No entenc un borrall de gallines ni pollastres, però és evident que aquests estan molt, molt feliços campant lliures pels bancals. “Criem els animals perquè serveixin d’aliment, però considerem que tenen dret a una vida on es respectin les seves conductes naturals.”
M’explica que amb el sistema industrial convencional, els pollastres estan llestos per sacrificar a partir de les 5 o 6 setmanes. La normativa ecològica en determina un mínim de 81 dies, però ells ho allarguen fins als 120 dies. “Això ens permet oferir un pollastre més saborós, que la carn tingui les condicions organolèptiques òptimes que aquesta raça permet, amb un gust i textura úniques, de color semblant a la carn roja.” El secret és que, amb una bona alimentació i exercici, aquests pollastres de pota negra aconsegueixen infiltrar greixos insaturats i saludables en la carn dels seus músculs, tal vegada com si es tractés de porcs ibèrics.
L’Arnau és llicenciat en ciències ambientals per la UAB. L’interès pel món dels llibres el va portar a ampliar els seus estudis en literatura. Aparentment això no té res a veure amb pollastres, però, estic convençut que l’enriquiment personal que proporciona la literatura té la seva influència. Després vindrien anys fent feines molt variades, vigilància forestal, campanyes de la cirera, empleat d’una agrobotiga, captador de socis d’ONG, etc. El període de maduració va acabar amb el convenciment de voler viure de la terra. Amb la Lídia, la seva parella lleidatana, va decidir retornar al Baix Camp per intentar-ho. Tanmateix, per si soles, les poques hectàrees de seca i regadiu de la família, estaven lluny de poder assegurar un sou digne. És així com l’agost del 2019 van arribar els primers pollastres a la petita finca de la partida de l’Acampador.
La granja Aviat va més enllà de ser un simple negoci. L’Arnau volia que el projecte fos coherent amb la manera que ell i la Lídia veuen la vida. Tenen molt clar que el producte a oferir no només ha de ser de molta qualitat, sinó que ha d’estar d’acord amb els seus valors respecte al món, la societat i la naturalesa. “És molt important la manera com es fan les coses. Volem que els nostres clients ho sàpiguen i que, a més, puguin visitar-nos sempre que vulguin”.
Un detall: la finca està situada en una de les grans àrees productores d’energia del país, tanmateix, van decidir produir la seva pròpia energia. Crida l’atenció la instal·lació d’un mur Trombe que, juntament amb les plaques solars, proporcionen l’escalfor que necessiten els pollets durant les primeres setmanes de vida. Convençuts del valor de la proximitat i la col·laboració, en el poc temps que porta el projecte en marxa, ja han teixit aliances amb cooperatives de consum agroecològic de les Terres de l’Ebre, i amb cuiners, com els de Deviteca, a l’Hospitalet de l’Infant, on cuinen les seves croquetes de pollastre.
La qualitat de la carn dels seus animals de seguida va interessar a un bon grapat de restauradors. La Covid-19, però, va arribar quan encara no havien complert el primer any. “Ha estat dur”, comenta l’Arnau, “ara bé, la pandèmia va despertar una sensibilitat i una solidaritat amb els petits productors que ens ha ajudat molt a tirar endavant. Estic convençut que alguna cosa quedarà de tot això.”
Parlant de la producció en ecològic, l’Arnau destaca que és precisament la que permet a les petites explotacions controlar tot el procés, fins i tot els preus. “Això és inimaginable en la producció convencional. Allí el preu sempre el posen els altres, mai el productor.” No cal ser gaire llest per entendre que la pressió constant per abaratir costos pot acabar afectant la qualitat del producte, el medi ambient, o la viabilitat de les explotacions. El sistema no ha estat pas dissenyat per pagar un preu just als productors, sinó per aconseguir rendiments i beneficis com més ràpidament millor.
“Produir com ho fem nosaltres té més costos, és evident. No podem competir mai amb el pollastre convencional. Oferim, però, un producte honest, de gran qualitat, senzillament al preu que costa fer-lo per tal de poder-nos guanyar la vida.” No sé si l’Arnau se n’adona, però em sembla que la frase conté els principis d’una economia basada en la vida, en l’intercanvi honest de productes fruit de la feina de les persones.
.jpg)
Antonio Turiel, un investigador expert en energia i la crisi dels combustibles fòssils, en el seu darrer llibre, Petrocalipsis, assegura que resultarà impossible sortir de les crisis que tenim plantejades si no transformem el sistema econòmic present. “Lo que caracteriza al capitalismo como tal es el hecho que el capital tenga derecho a una remuneración, y que esta remuneración sea proporcional a su tamaño. (…) Por lo tanto, ese capital está siendo invertido una y otra vez mientras se espera que esas inversiones den un rendimiento. De aquí proviene la necesidad misma de crecimiento.” És a dir, el creixement és indissociable del capitalisme i la sostenibilitat és incompatible amb el creixement continu en un planeta finit, per molt que no ho vulguem admetre.
A propòsit de l’emergència climàtica, comentem la necessitat que té el planeta que els humans (benestants) disminuïm el consum de carn. En aquest sentit, l’Arnau creu que això afavorirà precisament les produccions ecològiques. Està convençut que la ramaderia extensiva pot desmuntar la idea de la insostenibilitat de l’activitat ramadera. “La ramaderia convencional està lligada al preu, la nostra al consumidor i al seu benestar”, sosté l’Arnau.
Aquest emprenedor és un defensor de les certificacions ecològiques, malgrat l’enrenou de temps i diners que comporten: “Cal donar seguretat al consumidor que les coses es fan ben fetes”. A la vegada, és molt crític amb etiquetes com “pollastre de pagès” o “pollastre groc”. Considera que són estratègies que no aporten valor al producte i acaben confonent als compradors.
També creu que l’administració pública té un gran poder per transformar els hàbits de la població, però no veu que s’hagin plantejat encara, seriosament, afavorir l’agricultura i ramaderia ecològiques. “Podria, per exemple, introduir progressivament els productes ecològics en els menjadors escolars i això ja suposaria un canvi enorme.” En tot cas, cada cop es fa més evident que les noves generacions hauran de ser capaces de recuperar dels baguls de les seves àvies i besàvies, hàbits i coneixements gastronòmics saludables. Tal com assenyalen molts experts, els reptes que tenim davant són essencialment culturals, més que no pas tècnics. Com assenyalava l’Arnau, no és només què fem sinó com ho fem.
L’investigador i divulgador Andreu Escrivà, defensa amb ironia que l’antropocè no hauria de ser considerada com “l’era dels humans”, sinó més aviat la dels pollastres. Cada any se sacrifiquen arreu del món més de 60.000 milions de pollastres! Els seus ossos constituiran probablement la petjada més perdurable de la nostra presència al planeta. Ara bé, està clar que no tots els pollastres són iguals.
Text i fotografies: Rafael López-Monné
La granja Aviat organitza visites (690 248 110) on s’explica el procés de cria dels pollastres ecològics, les característiques de la raça autòctona penedesenca i el sistema per abastir-se d’energia a partir de fonts renovables. A través del web www.aviat.cat es poden fer comandes i informar-se dels comerços i restaurants als quals distribueixen. Podeu seguir-los a www.aviat.cat i a @pollastresaviat
“Les abelles m’han ensenyat a ser pacient. Elles noten de seguida si vas amb presses i llavors s’alteren i la feina no surt com voldries.” El Joan Viñas m’explica que li han ensenyat a no reaccionar impulsivament. “Davant qualsevol problema, abans de fer res, compto fins a deu.” Probablement, les abelles guarden una percepció del temps que nosaltres hem perdut". Això em recorda que, a la Grècia clàssica, la paideia, l’educació ideal de qualsevol ciutadà, es basava en tres passos; aturar-se, pensar i actuar. En el món de la revolució digital i el capitalisme desfermat, tot ha de ser immediat. Cada cop costa més aturar-se i, per tant, també pensar. En una recent entrevista, José M. Lassalle afirmava que, a hores d’ara, aturar-se és pràcticament una manera subversiva d’interpretar el món. Potser sí que les abelles i la naturalesa són elements subversius.
Quan va néixer el Joan Viñas, el 1952, el món era molt diferent. Les abelles han estat presents durant tota la seva vida i potser això li ha permès preservar una determinada concepció del temps i l’existència. No el conec, però, al cap de poca estona de xerrar t’adones que ets davant un home afortunat. És possible que les abelles hi tinguin alguna cosa a veure. El cas és que s’entenen bé. Les respecta, les estima i admira la seva capacitat de sacrificar-se pel bé de la comunitat, així com l’enorme eficàcia que aconsegueixen treballant en grup. Amb la seva dóna, l’Anna Clemente i el seu fill Joan, formen una petita empresa apícola. Mel del Padrí és el nom que van escollir en record del padrí Emilio, qui va instal·lar les primeres quatre arnes prop del mas d’en Viñas, a tocar del coll d’Alforja, a la serra de la Mussara. “Li encantava tot el que tenia a veure amb la naturalesa”, recorda. El seu pare va continuar la tradició de l’avi i avui dia la família gestiona al voltant de tres-centes arnes.
Una especial concepció del temps torna a aparèixer quan m’expliquen que van triar per no créixer ràpidament, sinó al ritme que marcaven les seves pròpies abelles. És a dir, van optar per no comprar eixams, ni reines, sinó, senzillament, acompanyar el procés natural de creixement dels seus propis eixams. “És més lent, però t’assegures que tot funcionarà millor”, em comenta. Una altra opció que els caracteritza és el respecte als mètodes tradicionals. Se senten orgullosos, per exemple, de l’extraordinària claredat de la seva mel. “Anem més lents, però volem assegurar-nos que no hi queda cap resta de cera”, comenta l’Anna. “Volem sentir-nos orgullosos d’allò que fem”, sentència el Joan. Per aquesta raó, per exemple, no pasteuritzen mai la seva mel.
La mel és un producte viu, biològicament actiu. Es tracta d’una sobresaturació de sucre i aigua, inestable en el seu estat líquid i que tendeix a compactar-se, és a dir, a cristal·litzar. És un procés completament normal que es pot revertir fàcilment escalfant-la suaument al bany maria o amb la funció de descongelació d’un microones. Tanmateix, per aconseguir que la mel es mantingui líquida, molts productors industrials opten per pasteuritzar-la a 80o, malgrat que el procediment l’altera biològicament i es perden enzims i aromes.
Aquest antic tècnic elèctric és tremendament meticulós amb la feina. Diàriament anota en un quadern tot allò que afecta cada arna. Això permet que el seu fill sàpiga sempre l’estat real de la gestió i es puguin partir la feina. El Joan fill ha crescut voltat d’abelles com son pare. Agrònom de formació, el seu objectiu és poder dedicar-se plenament a l’apicultura. Va ser ell qui va animar el seu pare a produir en ecològic i el temps li ha donat la raó: bona part de la producció està certificada i la demanda d’aquesta mel no ha deixat de créixer.
En el seu cas, i en el de molt altres productors artesanals, produir mel ecològica és relativament senzill. Un dels pocs requisit és que els tractaments preventius de les malalties que afecten les abelles estiguin certificats i basats en productes naturals com la farigola, la ceba, l’all i la farina. A la vegada, cal situar les arnes lluny de camps de conreu on s’utilitzin herbicides i plaguicides. Per desgràcia, els Viñas coneixen bé els efectes mortals que aquests productes tenen sobre les abelles i, sense necessitat de cap normativa, les mantenen ben lluny, voltant per les Muntanyes de Prades i del Baix Camp.
Per sorprenent que sigui, una de les principals dificultats de la producció d’aliments ecològics solen ser la despesa de temps i diners que suposen els tràmits i les certificacions. Costa d’entendre-ho si considerem que els beneficis, a més dels consumidors directes, els gaudim el conjunt de la població. Semblaria més lògic facilitar al màxim aquestes pràctiques i, per contra, gravar les que generen externalitats negatives que acabem patint i pagant tots. A banda dels beneficis ambientals, la competència seria més justa.
Una fiscalitat alineada amb els objectius d’adaptació al canvi climàtic és cada vegada més indispensable i urgent, així com entomar decididament la recuperació i restauració dels ecosistemes que suporten la vida del planeta. Els científics no es cansen d’explicar que això no és una opció més. És l’única viable i les abelles hi tenen un paper fonamental. El 80% de les plantes les necessiten per ser pol·linitzades. Entre tots els insectes capaços de dur a terme aquesta funció, l’abella mel·lífera és el principal i pot arribar a representar entre el 60 i el 95% del conjunt.
La mel i la resta de productes que elaboren tenen una importància insignificant comparada amb el seu paper per assegurar el manteniment de les espècies vegetals. Tant és així que Albert Einstein va afirmar que “si les abelles desapareguessin del planeta, a l’home només li quedarien quatre anys de vida”. El fet, però, és que les abelles es troben en una situació d’enorme fragilitat. El Joan em comenta que, malauradament, a hores d’ara, sense els apicultors, ho tindrien molt complicat per sobreviure.
Certament, els investigadors fa temps que alerten que els eixams d’abelles salvatges han desaparegut pràcticament. Tot apunta que les intenses transformacions provocades pels humans en són responsables, ja sigui per la destrucció dels seus hàbitats, els plaguicides agraris o els productes utilitzats per combatre les malalties que les afecten. Hi ha qui considera, fins i tot, que la multiplicació d’ones electromagnètiques podrien pertorbar les nanopartícules que es troben en els abdòmens de les abelles. Sigui com sigui, en aquests moments, l’apicultura i els apicultors juguen un paper essencial en assegurar la supervivència de l’espècie.
Tanmateix, com passa arreu, hi ha diverses maneres d’entendre l’apicultura i les explotacions petites i mitjanes són les que estan en millors condicions d’assegurar un maneig acurat, responsable i sostenible. Un nombre molt elevat d’arnes sol afavorir una major incidència de les malalties i que els procediments per combatre-les puguin arribar a ser més agressius. A la Unió Europea han desaparegut pràcticament els tractaments amb antibiòtics, però no a altres parts del món. Per aquesta raó és tan important mirar la procedència de la mel que comprem i, a la vegada, donar suport a la feina que fan els nostres apicultors. Els necessitem.
Fa un temps, parlant amb el Lluís Casanova —un col·lega del Joan— em revelava el seu secret per treballar bé amb les abelles: “tu t’has d’adaptar a elles, com millor ho fas, més rendiment n’obtens”. Aquest apicultor del Perelló em confessava també que les abelles l’havien ensenyat a viure de manera respectuosa amb l’entorn, li havien mostrat que units treballem millor i que en el món hi hem de cabre tots sense perjudicar-nos. “Ens necessitem i necessitem conservar el territori. Hem d’evitar sobreexplotar-lo, contaminar-lo o urbanitzar-ho tot”, em deia.
Així de simple, així d’essencial. Les abelles li havien mostrat amb extraordinària claredat allò que investigadors, com l’Andreu Escrivà, porten temps afirmant: “O passem d’una mentalitat extractiva amb el planeta a una d’harmònica o, senzillament, no trobarem el camí cap a la sostenibilitat”. Els bons apicultors són ben conscients que el nostre futur està unit al brunzit d’aquests petits insectes.
Text i fotografies: Rafael López-Monné
Durant la primavera i l’estiu Mel del Padrí organitza visites concertades per a famílies i grups: 639933876
Més informació a: www.instagram.com/meldelpadri/
«A les cabres no els hi fem quasi res. Si no les “apretes”, es cuiden gaire bé soles». Aquesta simple frase concentra la saviesa amb la qual hauríem de tenir cura del planeta i de nosaltres mateixos. Si alguna cosa sap fer la natura, és conservar els fonaments de la vida. Tanmateix, els entesos asseguren que hem fet precisament el contrari, que hem pressionat tant els sistemes naturals que fa temps que hem sobrepassat els límits.
.jpg)
Hem posat tota la nostra capacitat tecnològica al servei de maximitzar produccions i beneficis però, a quin preu? L’eficiència extrema del sistema capitalista porta a externalitzar les conseqüències negatives. És a dir, els efectes de les males pràctiques sobre els ecosistemes naturals els paguem entre tots. El negoci és més que rodó. No és res personal, és el sistema, el qual premia, precisament, els comportaments més egoistes i irresponsables.
En aquest context, és clar, sobresurten aquelles iniciatives que s’atreveixen a contradir els seus fonaments. «No busquem la màxima producció, no som una explotació intensiva. Volem anar tranquils i, si un any no és tan bo, que no sigui un daltabaix.» Aquesta és la filosofia que guia La Segalla, una petita explotació de ramaderia ecològica dedicada, elaboració de formatges i carn de primera qualitat. Les seves cabres pasturen els vessants de la serra del Segall, prop de l’Albiol, al Baix Camp.
Al capdavant hi són el Pere Artigas i l’Anna Boleda. El Pere, nascut a Barcelona i criat entre la gran ciutat i Ripollet, és enginyer agrònom. L’atracció pel camp, els ramats i els formatges, el van portar a fer un “master” de quatre anys a la meca dels formatges artesans del nostre país: Ossera, a la vall de la Vansa. Després vindrien anys amb feines molt diverses, però, la crida dels animals i el gust dels bons formatges continuava creixent al seu interior.
L’altra sòcia és l’Anna Boleda, artista i ceramista nascuda a Tàrrega que va anar experimentant en diferents àmbits fins a convertir-se en ramadera. Ella afirma que, arribat el moment, se’n va adonar que havia trobat allò que buscava i s’hi va llençar de cap: «va ser instintiu». Temps després esbrinaria que per la seva sang hi corre també la d’un vell pastor, el seu rebesavi. Casualitats? Potser sí, però anímicament sent que ha trobat definitivament el seu lloc.
.jpg)
Ara fa set anys que van sortir a pasturar amb les primeres cabres pels vessants de l’Albiol. Avui dia en porten 140, una quantitat que consideren apropiada per poder gestionar bé l’explotació que porten ells dos, amb l’ajuda d’un jove pastor que també hi col·labora. «Tres és un nombre perfecte. Ens permet tenir dies lliures el cap de setmana i vida familiar més enllà del ramat.» L’estratègia sembla molt encertada tenint en compte que a la societat actual es fa difícil mantenir feines que exigeixin dedicació els tres-cents seixanta-sis dies de l’any. «No volem créixer» m’expliquen, sinó trobar un equilibri que els permeti viure decentment de la seva feina.
Són, efectivament, ramaders vocacionals. La manera com tracten les cabres ho diu tot. No hi ha bucolisme per enlloc, però sí un enorme respecte i afecte pels animals que els proporcionen la manera de guanyar-se la vida. Fer de ramader com els d’abans, en extensiu, no té res de romàntic, sinó d’essencial. La ramaderia ens connecta amb milers d’anys d’existència dels humans. Ben entesa, es tracta d’una de les primeres relacions simbiòtiques expressament provocada entre els humans i altres animals. A canvi de protecció i aliment, els ramats ens proporcionen aliments, matèries primeres i beneficis ambientals de manera continuada.
La tria de les cabres per crear un ramat és quelcom molt important. M’expliquen que les seves són payoyes, una raça originària de les serres de Grazalema i Ronda, a Andalusia i considerada en perill d’extinció. Aquestes serres del Camp de Tarragona tenen molt més en comú amb les murcianes i andaluses que no pas amb les del Pirineu, em comenten. L’evolució cap a climes més àrids que pronostiquen els experts en canvi climàtic els dóna la raó. Fins i tot en ple estiu, amb les calorades que tenim, les seves cabres es mouen prou a gust. «Aquestes són muntanyes especialment indicades per a cabres», afirma el Pere. La cabra sap trobar menjar en mig d’una vegetació sovint complicada.
.jpg)
Els propietaris dels terrenys tenien clar que, per trencar el cicle d’incendis que havien patit aquestes serres, calia recuperar l’activitat ramadera. Ben portat, un ramat de cabres és un instrument de gestió forestal poderosíssim. Bombers de la Generalitat, concretament els especialistes en incendis forestals, els GRAF, fa anys que avisen que el risc dels anomenats mega incendis no deixa d’augmentar i que cal posar el focus sobre les causes que els fan possibles, abans que en els mitjans d’extinció. En aquesta línia no es cansen de plantejar (fins i tot davant el Parlament Europeu, arran dels incendis de Portugal) que la millor prevenció és recuperar el mosaic agroforestal. I per això, la ramaderia extensiva resulta fonamental.
Els beneficis ambientals de la ramaderia extensiva pel conjunt de la societat són evidents i cada cop més necessaris. Malauradament, les coses avancen massa lentament. D’una banda, tenim unes poques ramaderes i ramaders que se’n surten, però sempre amb l’aigua al coll, amb salaris que no es corresponen ni amb la feina ni amb la qualitat dels productes que ofereixen. El lliure mercat juga amb les cartes marcades i mai podran competir amb la ramaderia intensiva. D’altra banda, tots els experts estan d’acord que els necessitem per evitar que el país cremi, per assegurar la recuperació dels sistemes ecològics, per garantir aliments de qualitat, etc. Alguna cosa no acaba de funcionar.
Tot és complex, d’acord, però algunes mesures serien relativament senzilles d’aplicar, com per exemple, retribuir parcialment la feina que fan pasturant el bosc (a preu de jornal, els números serien enormes). Els bombers del GRAF han començat a treballar amb els ramaders, per exemple, planificant que els punts d’aigua també serveixin per als ramats. Saben bé que són aliats. Cal, però, que altres àrees de l’administració s’hi afegeixin amb voluntat i recursos. I cal, també, evitar que les normes i la burocràcia acabin escanyant les iniciatives. Cal revisar lleis i reglaments urgentment per adequar-los a les emergències a les quals ens enfrontem. A hores d’ara, sovint, els mateixos tècnics de l’administració es troben amb les mans lligades.
Un exemple: rompre un parell d’hectàrees de bosc per guanyar pastures i que puguin fer de tallafoc natural, representa, ara per ara, una bogeria de tràmits, permisos i papers que desanima a qualsevol que vulgui intentar-ho, tot i el consens científic i tècnic que hi pugui haver sobre els seus beneficis.
.jpg)
Personalment, no deixa de sorprendre’m que, de la rudesa d’uns vessants de bosc mediterrani tan castigats, l’Anna, el Pere i les seves cabres siguin capaços d’obtenir els finíssims, elegants i deliciosos formatges de La Segalla, o la carn tan exquisida i saludable dels seus cabrits. Per a tots aquells que som veïns del Camp, allò que passi a les nostres muntanyes ens afecta especialment. No cal ser gaire intel·ligent per entendre que hi podem intervenir, d’entrada, senzillament a partir de les decisions de consum.
Text i fotografies: Rafael López-Monné
La Segalla fa venda de formatges i iogurts ecològics elaborats amb llet crua del propi ramat.
Més informació a http://www.lasegalla.cat
Aquest país minúscul i més aviat poca cosa que és Catalunya, no deixa de sorprendre’m. Minúscul perquè, per exemple, el fet de poder-ne veure el Delta i els Pirineus des d’un cim com la roca Corbatera de Montsant, posa de relleu que, més que un país, es tracta d’una parcel·la. Per aquesta mateixa raó, hauríem de tenir especial cura amb qualsevol cosa que hi fem. No tenim país de recanvi.
Dic que em resulta sorprenent perquè té raconades capaces de transportar-te a altres mons i altres èpoques. Catalunya és, essencialment, un país de racons. La seva pell és tan arrugada que, si l’estiréssim, es convertiria en un territori immens. Això fa que, per exemple, a les muntanyes entre el Baix Camp i el Priorat, a tocar de ciutats com Reus i Tarragona, restin valls silencioses i ben poc conegudes. Heu estat mai a la capçalera de la vall del riu Cortiella?, el mateix que aigües avall travessa el poble de Porrera? Si bé, en tot moment, la geografia deixa clar que es tracta d’una vall prioratina, els límits administratius ho contradiuen i l’assignen al municipi d’Alforja i, per tant, al Baix Camp.
.jpg)
En altres temps, aquesta va ser una vall ben atrafegada. Per aquí passa l’antic camí ral de Porrera a Alforja, l’itinerari més directe per arribar a Reus des d’aquesta part del Priorat. Un camí de ferradura que, per exemple, va veure passar amunt i avall infinitat de cavalleries carregades amb l’aiguardent que alimentaria la primera revolució industrial de Reus. Els marges abandonats dins el bosc donen testimoni de la febre vitícola que va conrear les muntanyes fins a arribar als núvols; de quan anglesos i holandesos atracaven als ports de Salou i Cambrils disposats a comprar tot l’aiguardent que els poguéssim servir.
Avui dia, només cinc hectàrees de vinya en mig d’una finca de trenta recorden aquell passat atrafegat de pagesos, vi i alcohol. Són les vinyes del Mas del Botó, un mas del qual es té notícia des del segle XVII, i que fa tres dècades van recuperar els dos germans Llauradó. He quedat amb un d’ells, el Pep. Ens coneixem de fa alguns anys i la conversa flueix amb facilitat.
.jpg)
Aquest doctor amb bioquímica, compagina la feina de pagès amb la docència a la Universitat Rovira i Virgili. Fill d’Alforja, ara viu amb la família a Tarragona, però assegura que no se li fa pesat venir pràcticament cada dia fins aquesta raconada. Al contrari, assegura que quan no pot, enyora les llums del matí penetrant en el bosc i la tranquil·litat de l’indret. Remarca que la seva és una feina sovint solitària i que, quan passa algú, sigui veí o foraster, “sempre acabem fent-la petar”.
Un tret que caracteritza la viticultura dels petits cellers amb consciència ambiental, és l’afany per aconseguir que els vins transmetin el caràcter i la personalitat del terreny, que mostrin la terra i el particular cupatge anual de sol, pluja i vent dins de cada ampolla. Mas del Botó compta amb una interessant barreja de sols de llicorella i de sauló, l’arena que resulta de la descomposició dels granits (és ben curiós com aquell duríssim granit pirinenc, aquí, prop de la costa, es pugui desfer pràcticament amb les mans).
Tothom sap que els sols són determinants, tanmateix, no tothom és conscient que el bosc que rodeja les vinyes també ho és moltíssim i probablement encara ho serà més. El Pep m’explica, per exemple, que a ells no els cal fer tractament per la papallona, el cuc del raïm. Compten amb la fauna “auxiliar” que els proporciona el bosc, un exèrcit d’escarabats i marietes que els permeten minimitzar els tractaments a la vinya. “Ni insecticides ecològics ens calen”. Els fongs, en canvi, continuen sent un problema i les marcades alteracions de temperatura que el canvi climàtic està provocant, afavoreixen no només el seu creixement, sinó que ho facin abans d’hora.
De tota manera, a diferència de les grans extensions de monocultiu, les vinyes entre el bosc aprofiten els efectes reguladors que aquest provoca. “El bosc ho equilibra tot” em comenta. Aquesta és la mateixa idea que transmet Peter Wohlleben amb el seu famós llibre La vida secreta de los arboles, on explica que els boscos són capaços de crear microclimes locals equilibrats. Els arbres, junts, creen un ecosistema que esmorteix la calor i el fred extrems, a la vegada que emmagatzema aigua i és capaç de generar un ambient més humit.
Aquesta és la seva estratègia de supervivència. Junts poden viure protegits i fer-se vells. Per aconseguir-ho, la comunitat ha de mantenir-se com sigui. Cada arbre és important i cal procurar mantenir-lo tant temps com sigui possible. I aquí ve la part on la majoria de lectors ens quedem bocabadats. L’autor explica de manera encisadora les investigacions que demostren que els arbres es comuniquen entre ells i tenen cura uns dels altres. Per exemple, protegeixen fins i tot els exemplars malalts proporcionant-los nutrients a través de les arrels, fins que es recuperen.
Wohlleben destaca que la teoria de la competència i l’èxit del més fort, no funciona en el cas del bosc. Aquí és la cooperació l’element clau per a la supervivència. L’autor també destaca els estudis que demostren que, sense boscos, la pluja no arribaria a l’interior dels grans continents. Precisament, els més propers a la costa tenen una enorme importància per iniciar la cadena de transpiració, evaporació i precipitacions que s’estendrà terra endins.
El canvi climàtic, però, ho està alterant tot. Anem cap a un clima molt més àrid i a una velocitat a la qual els boscos no estan acostumats. Ara els necessitem més que mai (entre altres coses, són uns grans fixadors de CO2), però estan estressats i passant-ho malament. Els entesos expliquen que, com més complet i divers sigui el seu ecosistema, més capacitat tindran d’adaptar-se i evolucionar. Els boscos del futur seran necessàriament diferents, però, en tindrem? Els experts no es cansen d’advertir que, any a any augmenta el perill de patir mega incendis catastròfics. La solució més raonable asseguren passa per incentivar la recuperació del mosaic de conreus i boscos.
A banda elaborar vins prioratins amb el segell de la DO Tarragona, el celler Mas del Botó té una altra peculiaritat que a mi em sembla molt rellevant: són fruit d’aquest mosaic tan apreciat. Són vins de bosc.
Text i fotografies: Rafael López-Monné
El celler Mas del Botó organitza activitats d’enoturisme tot l’any (quan les pandèmies ho permeten) i activitats d’apicultura a la primavera i l’estiu http://masdelboto.cat
El celler forma part de l’associació Cellers Singular, petits cellers familiars de la DO Tarragona: http://www.cellerssingulars.cat
El Baix Camp no és Groenlàndia. Disculpin l'obvietat. Tanmateix aquests dos indrets estan connectats. Des de fa anys, científics de tot el món ens diuen que allò que passa allà i arreu del planeta acabarà afectant-nos. M’ho ha recordat una recent entrevista amb Marco Tedesco, professor a Columbia i investigador de la NASA que acaba de publicar un llibre preciós: “Hielo, viaje por el continente que desaparece”.
Els que creguin que això és una exageració poden deixar de llegir i refugiar-se en el pensament màgic que ens aclapara. Sí, “tot anirà bé”. Curiosament, hem desenvolupat una mena de fe en la ciència que està convertint-la en una nova religió. En canvi, actuem com si els milers de científics que ens adverteixen de l’enorme repte que suposa el canvi climàtic i la crisi de biodiversitat, estiguessin tots equivocats.
Els Sapiens som sorprenents. A més, el pes de l’actual sistema econòmic i el poder de les seves elits en les nostres vides és enorme. Que ens queda? La resignació? Aquesta no és una característica dels humans. Els mateixos científics que ens adverteixen dels perills, s’aferren amb esperança als canvis de mentalitat que s’estan produint; pocs encara, però en augment.
Fa més de vint anys, un jove que estudiava a l’Institut d’Horticultura i Jardineria de Reus, començava a experimentar amb l’agricultura ecològica. Ho feia però, d’amagat dels seus professors que no en volien ni sentir parlar (excepte d’un amb qui compartia la complicitat d’experimentar nous camins). De família de Riudoms vinculada a la pagesia, l’Isidre aviat va percebre que l’agricultura moderna no era el camí que buscava. «L’agricultura industrial no té res a veure amb el funcionament d’un sistema natural». Tant clar ho va veure, que va estimar-se més estudiar enginyeria forestal abans que l’agrícola. «Vaig creure que estudiar els boscos em seria més útil per entendre la manera d’operar de la naturalesa».
Després vindrien anys de consultoria ambiental com especialista en la gestió de residus i, més concretament, en la fracció orgànica, precisament la que, lluny de ser un residu, es converteix en un recurs molt valuós com a fertilitzant. El cercle s’anava tancant. L’Isidre aprofundia cada cop més en els secrets del sòl, és a dir, de la part del terra on la barreja de minerals, matèria orgànica i aigua permet la vida vegetal. No és poca cosa, precisament sustenta la vida en la superfície del planeta, inclosos nosaltres. Tanmateix, l’arrogància de la modernitat ens ha portat a creure que gairebé podríem prescindir-ne.
Lluny de Riudoms, al peu de Montserrat, una enginyera química buscava el seu camí. El treball en una empresa especialitzada en compostos alimentaris per animals la va posar en contacte amb la ramaderia. No va passar gaire temps que la Janira va començar a interessar-se per la gestió ecològica de les granges i «com més m’agradava, més convençuda estava que la normativa era errònia. Es busca no haver d’afegir productes químics, però no es planteja deixar de produir de manera industrial».
Ja se sap que, habitualment, només trobem allò que busquem, i l’Isidre i la Janira es van trobar. Ell havia decidit anar a viure al mas de Santa Creu, la casa de pagès que durant vuit generacions havia donat aixopluc als seus avantpassats quan conreaven els camps que la família té a prop del poble. Junts van començar a reformar-la utilitzant tècniques de bioconstrucció i respectant al màxim els elements arquitectònics propis dels masos del Camp de Tarragona, amb l’ajuda d’un amic arquitecte.
L’Isidre i la Janira fa anys que senten dir que allò que fan és una bogeria, que no se’n sortiran. Curiosament —diu—, és l’agricultura convencional i industrial la que està en fallida a les nostres comarques. Als pagesos els costa guanyar-se la vida i, lògicament, el relleu generacional és molt escàs. Cada cop s’abandonen més i més camps i que cada vegada hi ha menys agricultors. L’agricultura convencional acaba amb la biodiversitat dels terrenys i la fertilitat del sòl. A canvi provoca que els pagesos conreïn poques varietats, que els productes no excel·leixin en qualitat i que sigui molt difícil incorporar-hi valor afegit. El resultat és una gran dependència dels preus que marquen uns altres. No es pot dir que tot plegat sigui un èxit, precisament.
.jpg)
El temps els està donant la raó, com quan l’Isidre va ser capaç de recuperar el primer camp abandonat d’oliveres utilitzant els mètodes de l’agricultura regenerativa. «Després d’anys d’agricultura industrial trobem els sòls morts, sense pràcticament vida, dependents absolutament dels adobs químics». L’Isidre s’està convertit en un expert en tornar a la vida als camps esgotats i abandonats i aquí entra en acció la Janira.
En l’agricultura regenerativa els animals són una peça clau per a garantir la fertilitat del sol. Als seus camps, les gàbies de les gallines tenen rodes i cada dia es mouen. Sí, sí. Les gallines, contentes de tenir herba fresca, creixen més i més saludablement, mentre els camps reben l’adob de la manera més equilibrada i natural possible. La darrera adquisició són tres vaquetes de raça irlandesa (són molt més petites i fàcils de manejar que les altres). El resultat és una producció d’oli d’una altíssima qualitat nutricional i excel·lent sabor. Un oli, a més, amb consciència ambiental, territorial i paisatgística.
Durant la conversa em va venir al cap el pensament d’un altre expert, en aquest cas en la gestió d’incendis forestals. El Marc Castellnou, cap dels GRAF de Bombers, fa temps que predica que l’única manera d’evitar els megaincendis que poden arrasar superfícies enormes de Catalunya, rau a recuperar el mosaic agrícola que havia caracteritzat el nostre país. No cal ser un geni per veure la connexió entre els dos pensaments.
Groenlàndia queda molt lluny, sí. Els nostres camps, muntanyes i paisatges molt més a prop. Curiosament, la millor manera d’actuar allà és canviant les coses aquí (l’agricultura regenerativa té una gran capacitat per capturar CO2, per exemple). L’Isidre i la Janira no estan sols. Malgrat les dificultats, hi ha cada cop més pioners que obren camí. Podem comprar espelmes, resar als déus —o als científics— esperant algun miracle, o bé canviar els nostres hàbits i donar suport als pioners. Tastar el seu oli damunt un bon pa ajuda a esvair qualsevol dubte.
Text i fotografies: Rafael López-Monné
A més de la producció d’oli ecològic, el Mas de Santa Creu compta amb espais preparats per l’organització d’esdeveniments. Més informació: www.masdesantacreu.com
Et proposem altres llocs interessants per descobrir d'aquesta zona
Et proposem més activitats interessants per descobrir les Muntanyes de la Costa Daurada
No disposem de cap producte per a la teva cerca.
Prova altres filtres per a trobar el que més s’adeqüi a les teves necessitats.
Descobreix a peu les impressionants raconades de les Muntanyes de la Costa Daurada
3 dies i 2 nits Des de 260€/persona
Veure més
Descens ideals com a primer contacte en el descens de barrancs. Excel·lents vistes de la zona.
Entre 3 i 5 hores Des de 45€/persona
Veure mésPedajela i descobreix el paisatge
5 dies i 4 nits Des de 480€/persona
Veure més